La capacitat del processisme per continuar tirant de veta és sublim. Ho basa fonamentalment en eslògans que van repartint els seus protagonistes com fa un crupier amb les cartes. Tothom hi juga sense veure que estan marcades i sempre guanya la casa.
Hem passat pel dret a decidir, les estructures d’estat, eleccions plebiscitàries, consultes, referèndums vinculants i una llarga llista de conceptes que sempre ens deien que anaven de debò. Fins i tot, asseguraven que les decisions del TC ja no tenien cap validesa a Catalunya i resulta que ha estat la raó per la qual tots aquells que ho deien han acabat a la presó. Al final Espanya ha guanyat per 155 a 1. Però aquí ningú vol veure el resultat, i alguns tocacampanes diuen que viuen en una república igual que els nens creuen en Melcior, Gaspar i Baltasar. Ja no sé si es infantilisme o directament bogeria. Suposo que per evitar que tots acabem caçant mosques, algun cervell d’aquests especialistes en allargar aquest procés fins a l’infinit ha encunyat la frase de moda: “a partir del 21D implementarem la república proclamada”.
L’expressió ha fet forat entre els candidats d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP. La repeteixen com a lloros. La resposta al “com” i “quan” és tirar pilotes fora, simplement perquè no pot existir ni temps ni forma d’una cosa inexistent. En conseqüència els discursos són delirants i irreals. Però tant se val, la consigna és votar per, diuen, “mantenir les institucions” sense demanar explicacions sobre les promeses incomplertes. En realitat, del que es tracta és de mantenir les poltrones que permeten pagar les estructures de partit de les quals viu una bona colla de gent. Aquesta és la raó per la qual tots ells mai s’han plantejat boicotejar unes eleccions que defineixen com a il·legítimes. D’on sortirien llavors les subvencions?
Molts no volen acceptar el fenomenal ridícul de l’independentisme oficial al constatar l’obediència d’aquells que afirmaven que calia desobeir davant el toc de xiulet de convocatòria electoral d’en Rajoy. Uns dirigents polítics impotents per boicotejar unes eleccions imposades per un poder estranger (aquest hauria de ser l’adjectiu si realment vivim en una república independent), com poden dir que algun dia fundaran l’estat català?
Tot i això, els catalans segurament donaran un bon grapat de vots als que els han enganyat. L’estafa ha estat de proporcions siderals, però a l’independentisme majoritari resulta fàcil enredar-lo una altra vegada amb la simple excusa d’una noia desnatada de C’s. En quatre dies hem passat de pensar que Alemanya estava amb nosaltres a tremolar per si arriba a presidenta de la Generalitat una de Jerez de la Frontera. No hi havia res, i tot era fum per aprofitar-se d’uns electors que pensaven que el seu de gest de dignitat patriòtica del 1-O serviria per alguna cosa.
Sigui quin sigui el resultat del proper 21D el que és segur és que significarà la fi de qualsevol credibilitat de tota una generació política que havia promès la independència. No cal ser un agud observador per veure que ha estat una gent mancada del caràcter necessari per fer-se respectar i saber manar. Només esperaven la comprensió d’un enemic que els ha posat a la garjola. L’independentisme del pensament màgic, la revolució dels somriures i la fraternitat amb els pobles d’Espanya ha acabat derrotat i humiliat. El resultat final ha estat una tragicomèdia amb dramàtiques conseqüències per als seus principals actors.
Una etapa es tanca per molt que la vulguin allargar. Això no significa, com pontifiquen aquells polítics espanyols que no tenen cap cultura ni intel·ligència política, que l’independentisme hagi mort. El que sí que ha traspassat és una concepció i un pensament determinat vàlid per trencar amb Espanya. Si volem tornar a intentar-ho, caldrà reflexionar per a fer-ho d’una forma diferent i amb garanties. Tot s’ha de replantejar de dalt a baix i amb uns altres protagonistes.
