La reunió entre el president Carles Puigdemont i el seu homòleg espanyol en funcions, Mariano Rajoy, no haurà servit per a gairebé res. Siguem clars, les dues hores llargues de reunió van aportar poc diàleg, molta escenificació i una mica més d’embolic al context polític actual.
La trobada a la Moncloa no canviarà el curs de la història, ni resoldrà positivament la reivindicació de referèndum que fa una part molt important de la ciutadania catalana. Al capdavall, conversar amb algú que parteix del principi que la seva obligació és complir i fer complir la llei, perquè sense llei no hi ha democràcia, t’aboca a un carreró sense sortida perquè el diàleg és de sords. “Tu demana que jo pensaré que m’estàs embolicant encara més la vida”, és el que devia pensar Mariano Rajoy davant de les quaranta-sis peticions del president Puigdemont. I és que quan l’única alternativa que s’ofereix és circumscriure’s a una Constitució intocable, les portes de la diversitat, la dissidència i l’exercici de la llibertat es tanquen. Per tant, un cop acabada la visita del president Puigdemont a la Moncloa, queda clar que cal anar endavant -sense fer fressa i amb molta endreça, si vostès volen-, però endavant. Si la negociació amb Rajoy no va ser possible amb el president Artur Mas, tampoc no ho serà amb el president Carles Puigdemont.
A Madrid hi ha qui ja s’ha adonat que el govern espanyol ha errat l’estratègia i que qui busca solucions no té possibilitats d’oferir res. Són una minoria qualificada però són certament minoria. És un placebo per a catalans que dubten i que només saben ser rebels si la reivindicació es fa lluny de casa. Però, vaja, això són figues d’un altre paner.
Què més va oferir la trobada entre Rajoy i Puigdemont? Doncs escenificació, molta de teatre. Si pensem en els interessos de Rajoy, la trobada amb el president català l’ha ajudat a sortir de l’amagatall on estava tancat d’ençà del 20-D. Ha fet, per tant, allò que a Madrid anomenen “postureo“. Una filigrana, vaja. I és que fins al moment, Rajoy només havia gosat sortir de la seva zona de confort per fer una entrevista amb el periodista Jordi Évole i no va sortir-ne gaire ben parat. La reunió d’ahir li va anar bé per fer una roda de premsa sense plasma. La realitat és que, vist el resultat, la trobada amb Puigdemont no servirà per evitar les eleccions espanyoles. Tampoc ajudarà Rajoy a guanyar la credibilitat que ha perdut a marxes forçades. Això ja no és pot solventar de cap manera. En canvi, la trobada va servir a Rajoy, tal com indicava el nostre director Salvador Cot, per intentar mostrar un tarannà més conciliador i situar-se, de nou, -i amb el vist-i-plau dels de casa seva- en la casella de sortida. Quan la setmana vinent es confirmin les noves eleccions, ell estarà en condicions de participar a la festa. La política també està feta de gestos, encara que siguin inútils.
Les noves eleccions seran una festa convulsa, una festa espanyola, que tindrà com a convidat de luxe al procés català, sense que hi hagi grans canvis. És que hi ha algú que cregui que els resultats del juny seran molt diferents al del 20-D? És que les potencials coalicions per formar govern no estaran condicionades pel posicionament dels diversos partits davant el repte català? No en dubtin, Espanya ha hagut de convocar unes noves eleccions perquè el plet català ha bloquejat les negociacions, i després del 26-J la realitat catalana tornarà a condicionar-les. Potser llavors el PSOE tindrà l’excusa perfecta per fer la gran coalició que ara no s’ha atrevit a fer i amb l’objectiu de fer la reforma territorial i econòmica de l’Estat. A Catalunya, però, com va dir-li Puigdemont a Rajoy, el mandat electoral és del 27-S i respon a una majoria independentista.
