Catalunya és l’únic país del món on qui vol debatre sobre immigració és acusat de xenòfob. És com si aquell que volgués discutir d’economia, fos titllat d’escanyapobres. Sobre la immigració només es pot parlar de manera unidireccional. És a dir, des de la compassió i a partir del fet que tothom que arriba a la nostra nació és bona persona. En aquesta matèria no fem mai política, fem cristianisme de base. Com si Catalunya fos una gran parròquia…
Tots els partits polítics del Principat ignoren allò que qualsevol administració seriosa fa quan la seva població s’incrementa en un 15% en només una dècada amb persones provinents de 187 països diferents: preveure quins poden ser els problemes que genera un fet d’aquesta magnitud. Perquè no es pot reduir tot a cantar beatíficament les excel.lències de la multiculturalitat i que cobrarem la pensió gràcies a les aportacions dels immigrats a la seguretat social.
És una temeritat ignorar les tensions socials que poden generar cultures i valors oposats quan conviuen en un mateix indret. No debades comencen a proliferar enfrontaments entre veïns i joves tutelats per la Generalitat (alguns també coneguts com a MENA) en barris de Barcelona, Mataró o Premià de Mar per robatoris contra la gent gran, entre d’altres. La brutal situació de crisi econòmica que ja és aquí pot incrementar aquests conflictes. No podem mirar cap a una altra banda.
També és una bomba de rellotgeria que ens esclatarà a les mans si des de les institucions es continuen protegint i promovent concepcions religioses misògines que tracten a la dona com a simple animal reproductor, mentre les noies catalanes cada dia abracen, i amb tota la raó, els postulats del feminisme més conseqüent. Catalunya pot tenir, no només rebrots de virus, sinó brots de conflicte social associats a una divisió racial que implica valors antagònics.
Una de les coses més inaudites de la NO política immigratòria dels governs catalans, ha estat tot el que fa referència a la integració lingüística i cultural de les onades migratòries d’aquestes darreres dècades provinents de fora de les fronteres de la UE. No hi ha hagut res. Han claudicat sense posar cap obstacle a què el castellà sigui l’única llengua necessària per poder treballar i viure a Catalunya. El català, per a la immensa majoria de pakistanesos, peruans o xinesos, és una peculiaritat folklòrica. Aquest és l’esvoranc per on pot acabar desapareixent el nostre idioma.
Com gairebé sempre passa a la Catalunya autonòmica les directrius polítiques es prenen amb la mentalitat del colonitzat. Naturalment, la immigratòria no podia ser una excepció. És per això que actuem amb criteris d’ONG en lloc de fer-ho amb plantejaments que garanteixen, no només el futur del nouvingut, sinó el futur de Catalunya. I això demana fonamentar els drets d’aquells que han de ser “nous catalans” en uns deures complerts. Formar part de Catalunya és abraçar la nostra llengua, cultura i valors. Exactament com exigeixen totes les nacions lliures del món sense els tics de l’esclau.
