Ja fa uns quants anys que, a Catalunya, hi ha més emoció que reflexió, més sentiments que govern, més il·lusions que projectes. Sembla com si, poble i Generalitat, partits i ciutadans, entitats i associats, estiguéssim instal·lats en un univers simbòlic, idíl·lic, una mena de bombolla existencial, lligada totalment a les aspiracions patriòtiques més nobles, però lluny del món real i desvinculada de la quotidianitat, els problemes i les necessitats de la majoria de la població. Sovint fa l’efecte que ho desplacem gairebé tot cap a un demà remot, per al dia gloriós de la independència, quan lligarem els gossos amb llonganisses i serem feliços. I hom pot arribar a pensar que el país ideal al qual, legítimament, aspirem, arribarà de cop i volta, caigut del cel, el dia D a l’hora H. L’aspiració que Catalunya pugui convertir-se en un estat independent sembla que ho paralitzi tot, com si això ens hagués de privar, forçosament, de gestionar amb encert i ambició el dia a dia i, sobretot, sense dedicar una part important dels nostres esforços a preparar el demà, per quan arribi. Per això tenim el deure d’imaginar-nos el país, de pensar en com voldríem que fos en el futur, a dissenyar i preparar la terra que volem neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
No són pocs els ciutadans que troben a faltar govern, que vol dir no tan sols solució de problemes i bona gestió dels instruments de què disposa tota administració, per incidir, de forma positiva, en la vida de la gent. Però també capacitat per a transmetre a la societat la constatació, pels fets, que l’executiu català no sols es preocupa del cor i els bons sentiments, sinó també de la butxaca i el cap dels catalans. Falta mirada llarga, planificar iniciatives concretes per a dur a terme en pocs anys, treballar en projectes específics per al dia de demà. Amb independència o sense, hi ha tot un seguit d’elements indispensables per al benestar de la gent, l’articulació equilibrada del territori i la modernització permanent del país.
És un error gravíssim no prendre, ara mateix, decisions imprescindibles per a un futur que tan sols arribarà si som capaços de preparar-lo adequadament. Lluny de la rutina governamental, sovint sense alè ni passió, caldria elaborar un veritable mapa de necessitats, molt territorialitzat, de manera que a cada regió del Principat hom tingués clares quines són les prioritats a les quals cal fer front. I establert el mapa de necessitats, passar al pas següent, a l’elaboració de projectes per a ser-hi desenvolupats progressivament.
Ni tan sols quan siguem independents, no podrem ser els millors en tot, però sí que hi ha alguns àmbits en els quals podem excel·lir més que en d’altres i, segurament, esdevenir un veritable referent internacional en sectors determinats, en els quals, ara mateix, ja som forts, però on podem ser-ne molt més en el futur. Disposem d’una àrea logística i de transport potentíssima a la Mediterrània, com és el port i l’aeroport de Barcelona, amb la zona franca. En salut i recerca mèdica i farmacèutica tenim professionals excepcionals i d’equips de gran prestigi. Hem estat i continuem sent un país d’una gran potència cultural, en el disseny, l’arquitectura, amb una gran creativitat en els diferents llenguatges artístics. I tenim un potencial enorme en el sector de l’agricultura i l’alimentació, per més que hi hagi àmbits, com ara el de l’energia, on la nostra feblesa ens obliga a cercar solucions imaginatives i pràctiques.
En fi, no podem continuar per més temps instal·lats en una mena d’inacció sense perspectives, ni projectes, ni prioritats, com si una aspiració tan elevada com la independència nacional ens obligués a congelar decisions o bé a no preparar-ne cap, supeditant el disseny del país que volem, dia rere dia, a les limitacions de la modestíssima vida institucional i política dels nostres dies. Perquè una empresa, una entitat, una ciutat o un país que no sap, no vol, o no gosa definir les seves prioritats, mai no arribarà enlloc, per honrada, digna i respectable que sigui la causa que asseguri defensar. La màxima dels clàssics, en el nostre cas, continua tenint tota la vigoria, el valor i el sentit, més que mai: “No hi ha vent favorable per a qui no sap on va”.
