L’autèntic govern d’Espanya, un govern que funciona a l’ombra i que té una agenda pròpia, encapçalat discretament pel monarca silenciós, no està lluny de decidir com encara la suspensió de l’autonomia de Catalunya. El poc que en queda, clar: l’autonomia i l’autogovern del pujolisme, en part sedant i en part excitant, fa gairebé una dècada que agonitzen. El model va començar a morir el 2010 i no és molt més que un cadàver maquillat, immòbil, momificat.
Ara creuen que poden enterrar-lo definitivament. Dit d’una altra manera: suspendre l’autonomia. Ja han fet tot el que podien per preparar el camí. L’ofegament financer, la repressió policial i judicial, les operacions de claveguera, el primer 155, els exilis, les presons, la repressió per la via econòmica i patrimonial, el bloqueig de les escasses simpaties internacionals, les euroordres, la intoxicació de l’opinió pública espanyola, els muntatges (potser amb certa base real) per construir un fals relat de terrorisme i violència… Ara cal passar a una nova fase.
Aquesta fase té un nom: l’estat de setge a l’Estat.
Sembla que el 155 no els acaba de satisfer, tot i comptar amb l’entusiasme patriòtic del Tribunal Constitucional, i que prefereixen el camí de la Llei de Seguretat Nacional, la Llei de Partits o el qu calgui. Si convé, declararan l’estat de guerra: van forts, estan convençuts que el que ni Franco ni Felip V van aconseguir, ara ho aconseguiran ells. Extirpar un gra al cul d’Espanya: Catalunya. Pels segles dels segles, amén.
El camí que estan triant els governants ocults d’Espanya, els que no es presenten a cap elecció, i mira que em fem cada dos per tres, és desactivar i il·legalitzar més de dos milions de catalans. I de ciutadans europeus: poca broma amb l’experiment populista espanyol, el poden comprar molts populismes europeus.
Es tracta de què no votin, que es perdin en la melangia o en la ràbia, que es frustrin, que es perdin. Són un perill real, que desestabilitza el sistema, i el sistema no pot permetre’s comptar-los. El més pràctic és despistar-los i esborrar-los.
Dos milions no són quatre gats. I, per tant, sobren gats.
Mentre aquí ens perdem en disquisicions exquisides, performances simbòliques i maniobres estranyes, al govern ocult d’Espanya van per feina. Veuen una oportunitat i estan decidits a aprofitar-la, assumint-ne les conseqüències: s’ho estan jugant tot, al preu que sigui.
Estem caient en un parany de dimensions monstruoses, fatals. Menystenir la intel·ligència de l’adversari és la millor garantia per al fracàs. Són tronats i maldestres, sí, però estan aconseguint tancar-nos en un carrer sense sortida, en la suspensió de l’autonomia i en la il·legalització, en el bloqueig al feble (i sovint extravagant) front exterior de Waterloo i en la reducció de la Generalitat a una anècdota institucional.
O som una roca, pacífica, però roca, o això està perdut.
Això va de reespanyolització o independència, sense terme mitjà. Hem perdut l’autonomia i tot el relat de la transició, però encara queda una carta a jugar: a Espanya, a la cultura política i social espanyola, qui aguanta, guanya. Aquesta és la clau de tot plegat, aguantar.
