La caverna hispana treu foc pels queixals i la dignitat de Catalunya assisteix impotent a la seva anunciada violació. La sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha aconseguit la quadratura del cercle, sigui quina sigui la decisió dels magistrats no deixarà content ningú. Uns perquè, si es favorable al text estatutari, consideraran que la decisió es fruit del tripijoc polític i de les pressions i les amenaces orquestrades des de Catalunya. Els altres perquè representaria per primera vegada en la història de la democràcia, la negació per part del poder judicial, de la representació que ostenten el Parlament, el Congrés i la voluntat popular expressada a traves del referèndum. Tot això salpebrat amb la dubtosa legitimitat de l’àrbitre, un Tribunal Constitucional que en aquest cas, en lloc d’oferir una solució s’ha convertit en part del problema ja que dels 12 membres que teòricament el formen, nomes 10 podran votar. Un ha mort durant la vergonyosa espera i l’altre no podrà decidir després d’ una recusació infumable. Dels deu restants, quatre continuen al càrrec malgrat que els seus mandats han expirat perquè PSOE i PP no es posen d’ acord per rellevar-los. Amb aquests vímecs intentar fer un bon cistell es una utopia.
Per això i si realment volen fer un servei a la Constitució que diuen defensar, els jutges del TC haurien de tenir la gallardia de dimitir dels seus càrrecs i renunciar a emetre una sentència que digui el què digui, no només no contribuirà a dissipar les tensions entre una bona part de les societats catalana i espanyola, sinó que les incrementarà substancialment. És ben cert que mai s’havia d’haver arribat al cul de sac actual,però d’això en son culpables aquells que irresponsablement, van prioritzar els seus interessos electorals al reconeixement legítim de la identitat nacional i van obligar als tribunals a esmenar una decisió sobirana. Però arribats a aquest punt de no retorn seria un suïcidi polític i social no fer autocrítica general i assumir que el remei en forma de sentència inapel•lable és molt pitjor que la malaltia d’un relleu ordenat dels magistrats constitucionals.
Dissortadament tot apunta que el seny és un valor escàs i que entestats en les estèrils batusses de barri, ningú mourà un dit per evitar el daltabaix. Però aleshores tot i acceptar el paper fonamental de la justícia en un estat de dret, també s’ha de reconèixer que per damunt seu hi ha la consciencia i la dignitat de les persones. Un valor insubornable amb el qual no s’hi pot jugar frívolament perquè les conseqüències sempre son dramàtiques.
