Ideologies

"¿Què és una ideologia? Un sistema de tòpics"

¿Què és una ideologia? Un sistema de tòpics. Un plegat de consignes fredes, que tanquen el món en un sentit definible, que li fan de mapa i que molt sovint substitueixen la realitat; veiem la pantalla, el vidre entelat, la coloraina sentimental que algú ha confegit per a nosaltres, però no les coses tal com són.

El mapa no és el territori, però enlloc d'afinar el mapa en contrast constant i apassionat amb la realitat, n'hi ha que fan i refan el mapa, de tal manera que arriba a un punt en què el mapa és pur deliri, surrealisme apassionat. Això passa quan la ideologia ja no parla del món sinó de qui ha fet el mapa —o l'esgrimeix com una espasa o una escombra. Hi ha qui elabora ideologia per a denunciar el món, per a criticar-lo i posar-lo contra les cordes; inventem un ideal i després anem passant revista a les coses, criticant-les perquè no s'apropen a aquesta quimera perfecta que tot solets ens hem inventat.

Ens definim per la nostra ideologia més que la ideologia defineix el món, almenys si aquesta ideologia no és una mica oberta de mires, un conjunt més o menys articulat de valors. Jo no sóc partidari de cap ideologia —em cansen—; sóc partidari del sentit comú i dels valors: una mica de generositat, de bona fe, de consol mutu, d'obertura de mires i cors, de sinceritat enraonada, humor i faldilles curtes. Tota la resta em semblen ximpleries —xerrameca—; una manera com una altra de matar el temps, a l'espera que el temps ens mati a nosaltres.

Ara es discuteix si les retallades en matèria d'ajuda a la pobresa són o no ideològiques. I els que han hagut de retallar diuen que no; i els que ho critiquen diuen que sí, que els retalladors són gent amb pocs escrúpols, o neoliberals o alguna cosa per l'estil. A mi em sembla que això és una poca-soltada.

No existeix cap polític en el món que vulgui que la seva població passi gana. Almenys fora de Corea del Nord. No existeix cap líder demòcrata —d'esquerra o dreta— que no estigués disposat a fer el que fos per acabar amb la misèria, els desnonaments, l'atur, la violència domèstica i tota la resta de xacres purulentes que infecten la nostra vida en comú.

Afirmar això: ¿és ideologia? Jo em penso que no. Si Rajoy pogués demà mateix no hi hauria ningú a l'atur —ningú—; si Mas pogués no hi hauria ni un sol nen català que no sopés la millor cansalada d'Europa. Això els asseguraria, entre d'altres coses, guanyar les pròximes eleccions.

El problema només és un: no poden. No hi ha una única solució vàlida per aquests problemes. Si bé saben què poden fer —en teoria— per arribar a la plena ocupació o eliminar qualsevol rastre de pobresa, necessiten diners per a poder fer aquestes polítiques. O necessiten remoure els diners d'allà on fins ara estan destinats, cosa no sempre senzilla (sobretot si vostè mateix l'amenaça amb una vaga general).

¿Què diríeu si se suprimís l'autogovern català per a donar els diners de la nostra autonomia a programes socials? L'estat centralitzat surt més barat que l'autonòmic o el federal: ¿el centralitzem, doncs, i així ajudem a pagar les hipoteques? A tothom li agrada molt decidir què fer amb els diners —dels altres.

Hi ha qui es pensa que suprimint cotxes oficials rajaria la xocolata de les façanes dels ajuntaments. Però les xifres són les xifres —2 i 2—: ningú té la intenció de matar cap nen de gana, és així de senzill, encara que ideològicament ens interessi fer veure el contrari, que el polític de torn és un escanyapobres.

Als diaris s'hi publiquen unes afirmacions fantàstiques, hiperbòliques; m'agradaria que el mateix diari que parla de prioritzar en la despesa pública li tanquessin l'aixeta de la seva estimada subvenció: ¿quina cara faria el director, després de veure que els diners del seu diari ara es dediquen a alimentar els porcs, reciclar purins perfumats o a pagar els retoladors de coloraines de les nenes orfes? ¿Parlarien després d'ideologia? Més periodistes a l'atur, sobretot ara, que ningú paga un ral per notícies i articles i els hem hagut d'injectar diner públic.

¿No es tracta més aviat de prioritats? ¿No ens gastem ja un fotimer de diners en ‘ajuda social'? Però mai no basta, no, perquè no gastar-ne més és ‘ideologia', tot és ideologia: fins i tot respirar, almenys si no es respira al ritme de certs vells himnes proletaris.

Perquè critiquem els beneficis de les grans empreses, però aquestes xifres són xavalla al costat del pressupost públic rere sanitat i educació. És molt fàcil criticar el repartiment del diner públic. Però si s'hi està en desacord és molt senzill: la quantitat de diners que vols que el Govern et tregui —via impostos— per dedicar-los a ‘ajuda social' treu-los tu mateix del teu compte i dedica'ls a la causa que més t'apassioni.

Ideologies… disfresses mal cosides amb les quals amaguem la tragèdia de les imperfeccions. L'espanyolisme és una ideologia, i de les més incommovibles, un sistema de prioritats incorruptible, un ideal d'homogeneïtzació i centralització, una visió de l'estat i de la cultura d'arrel castellana que no s'atura davant de res ni davant de ningú. Ara ha posat l'Assemblea Nacional en el seu punt de mira.

Qui vulgui lliçons sobre com funciona una ideologia que estudiï el nacionalisme espanyol dels últims tres-cents anys, i que deixi d'acalorar-nos amb contes de terror sobre nens que passen gana perquè algú així ho desitja des de un despatx amb aire condicionat.

 
 

Comentaris