Ideologia contra pragmatisme?

"Sobre la sopa indigerible de les esquerres i les dretes"

La setmana passada, arran de l'article que vaig publicar en aquestes pàgines volàtils, es va obrir, entre els comentaristes amables, un debat sobre l'eix esquerra/dreta que divideix —a més del pol purament nacional: s'està amb Catalunya o amb Espanya— el nostre turbulent panorama polític. M'agradaria dir-hi la meva: crec que és un tema prou important; potser tractar-lo amb ponderació ens pot ajudar a pensar amb una mica més d'intel•ligència. ¿És encara una divisió vàlida? ¿A on hi posem per exemple els liberals, o els suecs del partit pirata?

1. Un apunt històric (podeu passar directament al punt 2). Durant els primes dies del fervor que portaria a la Revolució Francesa, quan es reunien els anomenats Estats Generals, els diferents estaments (Estats) ho feien de la següent manera: el primer Estat (noblesa) i el segon Estat (el clero) es posaven a la dreta del rei; el tercer Estat (la burgesia) es col•locava a l'esquerra. Ben aviat aquest tercer Estat es va cansar de la manera en què es votava —no els permetien pintar-hi gaire, cada Estat un vot, i els membres de la burgesia eren molts nombrosos— i va constituir-se en Assemblea Nacional, l'única, deien, que representava la voluntat de tot el poble. El primer que van fer —ni més ni menys— va ser votar la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.

La monarquia els va intentar dissoldre les reunions. Ells anaren a reunir-se al mític frontó Jeu de paume, i es juraren fidelitat mútua fins no haver escrit una nova Constitució. El que no es diu mai, però, és que en aquest moment molts capellans i nobles, del primer i segon Estat, ja s'havien unit als burgesos per fer força conjunta per a una reforma social d'envergadura.

Després va venir el que ja sabem tots (és matèria de Selectivitat): la presa de la Bastilla, els primers estralls de sang, i l'aparició de les faccions dins la mateixa Assemblea: gent més de dretes, reialistes moderats que volien implantar un règim a l'estil anglès; esquerranosos moderats, i els talla caps més furiosos —la guillotina!—, encapçalats per Robespierre. Després va venir el Terror: sí, grans masses d'opositors al nou règim van ser eliminats de la manera més bèstia. Algun historiador ha xifrat el volum de morts d'aquest període en 600.000!: seguint la proporció que llavors suposava amb el total de població, equivaldria a set milions i mig de víctimes d'avui en dia a França. Els jacobins van popularitzar allò de 'és necessari trencar els ous per fer la truita', és a dir, assumir les grans matances i el desgavell més esfereïdor en nom d'un suposat bé futur (d'una truita que mai no arriba a la taula…). La 'Solució Final' de Hitler i els carnissers s'emmirallava en el Terror jacobí, talment la política dels soviets.

Aquest 'populicidi' en nom de la Revolució i de les seves finalitats agradava molt als soviètics. Ells també van matar milions de persones amb la sola finalitat d'implantar el futur paradís terrestre comunista. L'infern en nom d'un futur cel a la terra: "perdonin les molèsties: estem matant homes pel bé de la humanitat". Etc…

2. Sent les coses així: ¿per què encara conservar la divisió entre l'esquerra i la dreta? Pot l'esquerra estar orgullosa dels seus precedents històrics, des del Terror jacobí fins a Hitler i ara amb Castro, Chávez i la Xina comunista? Vaig llegir un comentari que deia que Hitler era de dretes: ¿recordeu que el seu partit s'autodenominava nacionalsocialista? Hitler no era de dretes ni defensor del capitalisme; en veure que perdria la guerra va pretendre l'absoluta destrucció del seu país…

Hi ha els conservadors i els progressistes. Ok. Però això també depèn del país en què ens fixem, on hi haurà diferents coses que conservar. Així, un comunista a Espanya és progressista i d'esquerres, però a la Rússia postsoviètica un comunista és un conservador de l'antic règim, i un progressista és un partidari del capitalisme de lliure mercat i de la liberalització de l'economia d'Estat. ¿Com quedem, doncs?

Per exemple, els pagesos. El típic pagès europeu (tots els meus padrins): gent conservadora, partidaris de la terra i les tradicions, però que votaven la dreta perquè els concedís subvencions: una forma de proteccionisme purament d'esquerres. ¿No és la dreta partidària del lliure mercat? Amb la subvenció esquerranosa a la indústria local, a més, fas proteccionisme, defenses, doncs, una nació, ¿però no és el nacionalisme un dels atributs de la dreta —'la terra i els morts'—? No hi ha qui ho entengui, oi?

3. Una cita del llibre que aquesta setmana us vull recomanar: 'Les posicions de dretes i d'esquerres corresponen a tradicions que a Europa vénen de molt antic, que són la tradició conservadora i la liberal, i això encara és vigent. Són dues tradicions que divergeixen en alguns aspectes bàsics. En economia, l'esquerra pensa més en termes de justícia redistributiva i en termes d'igualtat, dels drets i dels interessos de la gent desfavorida, dels pobres i dels treballadors. I ho pensa, és clar, aplicant unes lleis, exercint un control de l'activitat econòmica. La dreta, per la seua part, en principi pensa més a afavorir els interessos empresarials, i creu que cadascú s'ha d'espavilar més pel seu compte. Confia en la iniciativa individual i no s'ocupa, o molt poc, de redistribuir la riquesa. Encara que a l'hora de la veritat, això no sempre és així: hi ha governs dits de dreta que han fet molt bona faena des d'un punt de vista de la justícia social. Com els democristians alemanys, per exemple. (…) La diferència entre esquerres i dretes es veu en la pràctica, no en la retòrica'.

El llibre que cito acaba de sortir i és absolutament recomanable. Es tracta d'un llibre de converses amb un dels nostres primers autors, el gran savi Joan Francesc Mira. El títol: La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb JF Mira.

L' interlocutor de Mira és el poeta i periodista mallorquí Pere Antoni Pons. No us el podeu perdre: és tota una exhibició d'encert, talent, gràcia i intel•ligència.

Però tornem, per acabar, al nostre problema. ¿Esquerres, dretes? Deia Francesc Canosa que en el fons és com discutir amb quina mà ens mengem la sopa. Potser el més encertat que es pugui dir sobre el tema és el que va deixar escrit el gran periodista alemany Sebastian Haffner, un senyor lúcid, dels qui, en arribar Hitler al poder ja van veure que allò seria un desastre i van marxar a un país civilitzat, Anglaterra.

Deia: "La diferència entre dreta i esquerra és que els polítics de la primera categoria són pragmàtics, i els de la segona, ideològics. Com que la història humana no segueix un curs determinat, els qui es guien per ideologies, gairebé sempre fracassen. Així que l'oposició fonamental no és entre esquerra i dreta, ni entre capitalisme i socialisme, sinó entre democràcia i totalitarisme. L'objectiu dels totalitarismes és l'anihilament de la humanitat. Fer 'acceptable' aquest anihilament és la funció de les ideologies, l'adopció de les quals implica sempre falta d'idees, és a dir: el pensament 'zero'".

 
 

Comentaris