Identitat amenaçada

"Gestionar un projecte polític nacional des dels sentiments és perillós i arriscat, perquè se situa lluny de la racionalitat i a prop de les vísceres, cosa que el fa altament manipulable"

Un dinar afable i tranquil amb uns amics, malgrat el dia rúfol, porta la conversa cap a un dels aspectes més determinants del procés d'emancipació nacional i al qual, malauradament, no  s'ha prestat, en general, la gran atenció que es mereix. Un dels comensals, escriptor, em comenta el cas d'unes persones properes  a ell, ideològicament d'esquerres, de tradició comunista, i amb una llarga història de compromís social i democràtic. Pels seus orígens familiars, aquestes persones se senten, i per tant són, espanyoles. D'una manera o altra se senten també catalanes, han nascut aquí, viuen aquí i parlen també català, però la catalanitat no és la seva condició nacional primera i definidora ni, sobretot, aquella que veuen perillar o amenaçada en el cas d'una Catalunya independent. Se senten molt lluny de l'expressió més provinciana, carca i carrinclona d'un catalanisme conservador que, durant dues dècades llargues, va ser hegemònic i va ser incapaç d'atreure molts compatriotes amb una consciència nacional de pedra picada. Aquesta circumstància, doncs, no els ha convertit, contràriament a la reacció d'altres casos en una situació semblant, en activistes de la causa catalana, ni tan sols en escèptics, sinó que els ha situat en una incomoditat permanent, a voltes irritant i tot, en tot allò que afecta l'univers independentista. Hi ha ajudat també, i molt, el fet que s'han trobat amb una revolta cívica de masses contra el principal poder establert -l'estat-, revolta que no sols no dirigeixen, sinó que transcorre al marge d'ells, fet que els resulta del tot incomprensible atesa la seva trajectòria de lluita. Hereus de velles tesis ràncies s'aferren a certes afirmacions i prejudicis característics del nacionalisme espanyol més tronat, desmentits per una simple ullada a la història, segons els quals això de la independència és cosa de la burgesia o la sortida trobada per encobrir la corrupció d'uns quants, com si la unitat d'Espanya fos, contràriament, una reivindicació de les classes populars que no té com a beneficiaris més destacats les elits dirigents espanyoles de les finances, l'administració, l'exèrcit o l'església catòlica. La ciència avança que és una barbaritat, però continua havent-hi qui, per comoditat, s'estima més de tancar els ulls a l'evidència i, de fet, per no coincidir amb una burgesia inexistent acaba, sense adonar-se'n, arrenglerant-se al costat de la ultradreta més feixista i anticatalana, valgui la redundància. Si els dos milions d'electors independentistes són burgesos, el 27% de la població del Principat, aquest deu ser, sens dubte, el país del món amb més burgesos per quilòmetre quadrat.

 

Però la majoria de les persones que poden tenir la sensació de veure amenaçada la seva identitat espanyola no filen tan prim des del punt de vista ideològic, ni poden exhibir musculatura antifranquista acreditada. Sí que, tanmateix, es troben allunyats de l'onada emancipadora perquè creuen, equivocadament, que aquesta és una batalla que afecta tan sols els catalans d'origen i, cas que aquesta triomfi, allò que ells són, tot l'univers de sentiments, emocions i referències espanyoles que configuren el moll de l'os de la seva identitat, pot saltar pels aires. Malauradament, no es veuen com a propietaris de la llar nacional, sinó simplement com a llogaters, per més que tinguin el pis pagat ja fa molts d'anys. De percepcions, vivències i idees de la catalanitat n'hi ha ben bé tantes com persones i cadascú té les seves. Molta de la gent que té una bandera espanyola al balcó ho fa com a testimoni que no vol desaparèixer del mapa i que aspira a continuar existint, tot entenent, però, que la seva existència nacional espanyola no té cabuda en una República Catalana futura. Els de la bandera, però, acostumen a ser els més bel·ligerants, no pas en defensa de la seva identitat, sinó contra la identitat catalana dels altres. A la immensíssima majoria de balcons i finestres dels barris de les nostres ciutats no hi ha, per norma general, cap bandera onejant: ni espanyola ni catalana. No és, d'entrada, un mal auguri, sinó ben bé tot al contrari.

 

Més enllà d'algunes manifestacions molt minoritàries d'un catalanisme excloent, l'independentisme socialment hegemònic té una visió cívica de la nació, no ètnica, no essencialista, no  nacionalista, sinó nacional, inclusiva, integradora. La nació és la gent, un país són les persones que l'habiten i hi aporten la vida quotidiana, al marge dels orígens i els imperatius legals, com a expressió lliure de la voluntat de pertinença de cadascú. Les identitats són múltiples, cadascú té la seva i ningú no té exactament la mateixa. El nostre no és un problema d'identitat, sinó de sobirania. Siguem el que siguem, ens sentim el que ens sentim, quina mana aquí? Ens governem d'aquí estant o acceptem que uns altres ho facin de fora? Sentir-se formant part d'una nació, tenir la consciència de pertànyer-hi, també comportar estimar-se-la. Per això, tothom que viu aquí ha de saber i creure's que aquest país és seu, que li pertany també i que n'és tan propietari com aquells els avis dels quals ja eren d'aquest país. La nació catalana ha de ser un espai d'oportunitats per a una vida de qualitat, de qualitat democràtica, cultural i material. I tenir, també, una nova nació per la voluntat i l'interès ha de ser compatible amb el manteniment d'afecte cap a la nació que els propis avantpassats t'han deixat com a herència. No tots els catalans tenim el mateix origen, no venim tots del mateix lloc, però si que podem tenir el mateix destí, si així ho volem. Parlo d'un nou país que no sigui només el d'una identitat forjada al voltant de la llengua, sinó també a l'entorn del benestar com a integrant de la nova identitat col·lectiva, construïda amb catalans de tots els orígens i alçada amb els maons més diversos, fins a poder-nos-hi reconèixer tots com la llar comuna de la dignitat personal, el respecte a la diversitat i la qualitat de vida. No es tracta, per tant, de renunciar a una nació, sinó d'il·lusionar-se amb un nou estat, sorgit des d'una nació també nova. És aquesta nació cívica de nou encuny la que farà l'estat i, no pas a l'inrevés, el nou estat el que farà la nació.

 

Als Estats Units d'Amèrica del Nord, hi ha, entre altres, italoamericans i nord-americans d'origen irlandès, que se senten orgullosos del seu origen, en volen legítimament conrear, transmetre i fer conèixer el llegat rebut dels avantpassats, tot fent compatible la identitat que els ve de lluny amb la nova identitat que vol anar més lluny encara. El que tenen en comú, doncs, els wasp (blancs, anglosaxons, protestants) amb els afroamericans, els italoamericans, els llatins i els d'origen irlandès, els xinesos i els de l'Europa oriental, no és pas d'on vénen, sinó cap on van. I tots han encomanat al conjunt de la societat certes pràctiques, hàbits, manifestacions, que, inicialment, eren només d'una part però que han acabat influint també en el tot, fins al punt de ser vistes com a pròpies pel conjunt de la nació. Ningú, doncs, no ha de renunciar a res, a ser el que ja era, per a ser també català. Feliçment, no som una raça, sinó una cultura, dinàmica, canviant, que es mou al ritme de la vida. Una cultura que té una llengua característica i que és l'aportació nacional insubstituïble al patrimoni cultural de la humanitat. I una llengua sempre es pot aprendre. La pertinença a la nació catalana no exclou, sinó que integra la possibilitat de simultaniejar la identitat adquirida per la voluntat amb aquell altra rebuda com a herència. La nació ens pertany a tots, els que van néixer aquí i els que hi van arribar d'altres indrets, i no és més dels uns que dels altres.

 

 

Entre tots podem fer una nació que sigui un àmbit voluntari d'emocions, referències, interessos i complicitats, conjugant el nou i el vell, igualment útil, atractiu i afable per als que són catalans només que per als que són catalans també. Per això hem de fugir del debat d'identitats que vol migpartir la societat catalana, per situar-lo en el del poder polític i la sobirania. Gestionar un projecte polític nacional des dels sentiments és perillós i arriscat, perquè se situa lluny de la racionalitat i a prop de les vísceres, cosa que el fa altament manipulable. El debat ha de produir-se en quins sectors socials són els més interessats en una Catalunya sobirana i quin són els que, objectivament, més s'hi oposen. Perquè resulta que hi ha sectors socials minoritaris benestants, ara sí, que fan negoci amb la dependència de Catalunya i entabanen sectors populars amb un discurs anticatalà,  espanyolista, profundament reaccionari, apel·lant als sentiments i no a la raó. L'estat que volem construir, la República que volem fer -i no tan sols proclamar- té només la gent, la gent d'avui, no pas les generacions de fa cinquanta anys, com a protagonistes socials i subjectes històrics únics, amb tot un futur nou per escriure i per protagonitzar. I en nom de què algú podria negar-se a formar part d'un país així?

 

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?