Idees pròpies

"¿Qui té por de la llibertat?"

Potser la veritat és la contrària. Se'ns diu que els polítics no entenen la ciutadania, però més aviat em sembla que és la ciutadania que no en té ni idea del que representa ser un líder públic electe, tenir una oficina oberta a les queixes dels ciutadans i haver de donar resposta política a les múltiples imperfeccions de la vida en comú.

Les dificultats de l'administració pública en una democràcia són infinites; la majoria de persones desconeixen què significa donar un bon govern a milions d'individus exigents, legitimats i amb idees pròpies. Les protestes contra l'austeritat han estat nombroses des de l'inici de la crisi, encara que ningú no ha estat capaç d'aclarir què s'havia de fer per a mantenir sous i serveis públics amb un nivell d'ingressos decreixents. Si l'economia productiva no rutlla: ¿com pot rutllar el pressupost públic, que s'alimenta de la roda del mercat? Podem ser tot l'anticapitalistes que puguem; però a l'hora d'exigir que els fruits del capitalisme es reparteixin tots ens traiem el barret i posem cara de sants de cornisa. A l'hora de la veritat, les xifres canten: ens gastem en sanitat pública, només a Catalunya, gairebé 9.000 milions d'euros anuals…: les empreses amb més beneficis d'Espanya ara mateix no ingressen ni la meitat…

Hi ha uns mínims de coneixements, una actitud envers el poder i la gestió pública que s'haurien d'ensenyar a les escoles. Si un dia arribem a tenir un estat independent amb el poder de dissenyar una vertadera política educativa autònoma, des de primària s'hauria d'ensenyar als nens què implica l'economia així com està dissenyat el sistema productiu, i com això afecta directament a la política i als serveis públics. Avui en dia, hom pot arribar als divuit anys i a l'edat de vot sense saber què és una llei, un ajuntament, com funciona el pressupost públic i què pot fer i no pot fer la policia. Tanmateix, tota aquesta ignorància va de la mà del dret a manifestació, del dret de vot i d'un nivell d'exigències cap a la política que sembla que no té aturador.

Ara mateix amb l'embolic de la pregunta i la consulta: ¿a qui que no sigui un ignorant en política li pot sorprendre la ‘divisió' dels partits? ¿Què s'esperava? Que es posessin d'acord com un politburó? El nostre Parlament no és el nostre Partit Únic, per molt que així ho desitgin alguns sobiranistes carrinclons.

I com si la política ho fos tot, a més… El vigor de la ciutadania, de la iniciativa al marge de les institucions, tot això són mostres de vigor social. No hi ha país capdavanter que visqui a l'ombra de les Conselleries. Aquí ens adrecem de seguida a les institucions, com si fossin la mare de tots els ous comestibles, sense saber esprémer una inventiva que ens mostraria que el teixit social té més múscul del que ens sembla al primer cop d'ull. La gent pot unir-se i buscar finançament i crear xarxes d'ajuda mútua o de mobilització al marge de les institucions: els representants públics tenen una funció molt lloable, però no podem caure en la il·lusió que es canvia el món simplement pagant impostos i emetent el vot.

El tarannà d'un país es mesura en la distància que hi ha entre les seves institucions i el vertader batec del país. Si tot el que passa socialment rellevant ha estat concebut i dirigit des d'una oficina pública és que anem pel mal camí. El vigor del catalanisme sempre va ser la seva pluralitat, la seva desinstitucionalització: al marge de les institucions la ciutadania ha sabut veure's a si mateixa, i fer perdurar el país quan les institucions han fet fallida, per un motiu o per l'altre.

El catalanisme ha tingut força perquè no se'l podia dirigir ni acotar ni comprar des d'una única font de poder polític, forà o nostrat. L'error de l'espanyolisme passa per pensar-se que tocant les institucions públiques catalanes —o decapitant algun líder— s'arribarà a matar el sentiment de país i el seu pòsit reivindicatiu. Però el catalanisme té més caps i barrets que no es pensa ningú: per això és un moviment fonamentalment liberal. Liberal vol dir lliure: plural i obert, inventiu i sense por de la política pugui fallar en un determinat moment. El liberalisme és el moviment de la divisió del poder; i la història de la llibertat és la història de la divisió del poder: com més es divideixi més llibertat tenim tots, tot es fa més difícil i embolicat, és cert —el risc de la inoperància, sempre present—, però això significa ser modern: prendre decisions, buscar acords puntuals i teixir aliances per a fer qualsevol cosa. ¿Qui té por de la llibertat? Els polítics espanyols, amb les seves reserves davant de la consulta, i ara amb la nova llei de seguretat ciutadana.

El catalanisme és molt més que els polítics catalanistes, siguin aquests sobiranistes o no en l'actual tessitura. Amb això també vull dir que cap fracàs des de la política no pot ser fatídic: fallarà un vagó del tren, però la locomotora estira des de múltiples fonts d'energia, i el país perdurarà mentre el patriotisme sigui cívic, intel·ligent, europeu, obert i amb vocació de riquesa i de cultura. Sempre Catalunya ha estat molt pendent de la seva política…; genera més debat i discurs crític una entrevista dominical a Duran i Lleida o un retrat d'alguns dels seus sequaços que les Obres Completes dels nostres escriptors. No sé si això és positiu o negatiu. Sovint em sembla que em fem un gra massa.


 
 

Comentaris