Iceta o Coachman

"Si mai Iceta té la temptació de moure's un dit li recordaran l'ordre natural"

Aquests dies hem sabut de la mort d'Alice Coachman Davies, la primera afromaericana que va aconseguir una medalla d'or en un Jocs Olímpics. Va ser a Londres, a l'estadi de Wembley, l'any 1948. Coachman va penjar-se la medalla en superar el llistó situat a un metre i seixanta-vuit centímetres a la modalitat de salt d'alçada.

Arran de la victòria, l'atleta va se rebuda al iot reial de Jordi VI i, en tornar al seu país, el president Harry S. Truman va organitzar una recepció a la Casa Blanca amb tots els honors. Per acabar el periple victoriós, Coachman va fer el trajecte d'Atlanta fins a Albany, travessant l'estat de Georgia, en una caravana de cotxes en la qual destacava el descapotable des d'on saludava com a nova heroïna de l'esport.

Però tornava a ser als estats del Sud. Els estats de la segregació. El mateix estat que no li havia permès d'entrenar a la pista d'atletisme perquè estava reservada als blancs. I per això la recepció a la seva ciutat ja va ser diferent. L'auditori estava dividit entre els seients de platea i amfiteatre per als blancs, i la resta per als negres. Malgrat seure al costat de l'alcalde, blanc, d'Albany, no va poder sortir amb ell per la porta principal en acabar l'homenatge i va ser amablement acompanyada amb la resta d'afroamericans fins a una sortida lateral.

També aquests dies hem sabut de les curioses primàries de candidat únic que han fet possible l'elecció –no en direm victòria, oi?- de Miquel Iceta com a primer secretari dels socialistes catalans. La seva elecció ha coincidit amb la victòria, aquesta sí, de Pedro Sánchez com a nou secretari general dels socialistes espanyols. Un candidat que ja s'ha mostrat obertament contrari a la consulta i que s'ha afanyat a felicitar Iceta tot indicant que està segur que sabrà menar el PSC pel bon camí.

Mentre negui la consulta i faci el triple mortal de l'absurd dient no a la proposta democràtica del Parlament de Catalunya per al 9N però sí a un referèndum legal (sic!), Iceta comptarà amb els aplaudiments i els copets a l'espatlla dels seus amics de Ferraz. I continuaran les recepcions, les abraçades i les picades d'ull si els diputats socialistes catalans, a Barcelona o a Madrid, segueixen el guió del PSOE sense moure's un mil·límetre. I si mai Iceta té la temptació de moure's un dit li recordaran l'ordre natural que un bon dia es van inventar per dividir els socialistes ibèrics entre aquells que escriuen i imposen les tesis i aquells que, arribats del quadrant nord-est, els toca acceptar-les.

És una llàstima perquè es fa estrany recórrer aquesta part de la nostra història amb una socialdemocràcia tutelada i minvant. Potser Iceta podria rellegir Pallach i reinterpretar-lo, escoltar les veus més amenaçades i denostades –per lúcides- del seu partit i reconnectar amb una societat que els gira l'esquena cada dia una mica més. Podria ser, sí, però fa la cara que no tindrem aquesta sort.

Qui sí ho va fer va ser Coachman. Va abandonar la primera línia de l'esport perquè sentia que la valoraven circumstancialment pel que feia però la mensypreaven per qui era. Va deixar de competir i va dedicar bona part de la seva vida a fer possible que les joves promeses afroamericanes d'Albany poguessin competir en igualtat de condicions amb els seus veïns blancs.

 
 

Comentaris