El mes d’abril de 1911 tenia lloc a Reus el I Congrés d’Ateneus de Catalunya. Va ser el prestigiós Centre de Lectura la institució encarregada d’acollir les diferents entitats de característiques associatives i culturals semblants que, procedents d’arreu del Principat, hi acudiren. I l’any següent, el congrés es celebrà a Vilanova i la Geltrú. No n’hi hagué cap més fins al cap de 81 anys, el 1983, novament a Reus i al mateix Centre de Lectura. Fou allà on va néixer la Federació d’Ateneus de Catalunya, que aplega avui 159 entitats, molt repartides territorialment. Recordo molt bé el congrés de fa 35 anys per una anècdota que em cridà molt l’atenció i me la continua cridant encara. Un dia al matí, escoltant una ràdio espanyola de gran difusió, en un apartat diari on feien referència a fets insòlits, singulars o sorprenents per a ells -com ara el naixement d’una vaca amb sis potes a Austràlia, la troballa d’una col de no sé quantes desenes de quilos, etc.-, van comentar, amb motiu de la trobada d’Ateneus, que al llarg de la seva vida, una persona catalana havia pertanyut, pel cap baix, a unes set entitats de mitjana.
Des del seu punt de vista, doncs, la notícia era del tot inhabitual i per això en parlaven, ja que es tractava d’una pràctica cívica i cultural inexistent a Espanya i molt allunyada de la seva dinàmica associativa tradicional. L’anècdota serveix per il·lustrar una realitat per la qual constatem que som davant de dos mons diferents. No és estrany, doncs, que hi hagi qui parli d’Espanya com un estat sense societat civil organitzada i, als antípodes, de Catalunya com d’una societat civil organitzada, però, en canvi, sense estat. Consideració a banda és la que mereix el grupuscle anticatalà, subvencionat pels poders de sempre, que per a vergonya de tothom ha pres, indignament, el nom de Societat Civil Catalana.
Si hom s’enfila al típic bus turístic que recorre les grans ciutats, per tal que els visitants es facin una idea aproximada de com són les capitals més destacades, no és difícil d’adonar-se, tot passejant per Madrid, que la majoria dels grans edificis que hom pot admirar-hi són oficials, de caràcter públic, resultat, doncs, de la inversió i la intervenció directa de l’administració de l’estat per a fer-los possibles. En canvi, si repetim la mateixa passejada turística per Catalunya, veurem com ocorre just el contrari i quasi tots els edificis més coneguts i emblemàtics de la nostra capital nacional no són de titularitat pública, sinó privada. Inicialment pertanyen, per tant, a la iniciativa d’una part de la societat, es tracti de particulars (la Pedrera, Casa Batlló, Casa de les Punxes, casa Amatller, Casa Vicens, Palau Güell, Palau Moja, Palau March, etc.), del bisbat (Sagrada Família) o d’entitats culturals per al conreu de la música, tot i que de sectors socials ben diferents (Palau de la Música Catalana i Liceu).
Aquest contrast tan clar i evident entre Espanya i Catalunya és el que pot explicar, en bona part, l’estira i arronsa existent, actualment, entre el jutge Llarena i el ministre Montoro. Estan convençuts que les despeses ocasionades per l’organització del referèndum només poden provenir de fons de la Generalitat, de recursos públics, ja que no els cap al cap que la mateixa societat que volia votar es pagués de la seva butxaca aquella experiència tan profundament democràtica i fos la mateixa ciutadania qui l’organitzés, de principi a final. Van a la percaça de funcionaris i remenen els comptes de la Generalitat, del dret i del revés, perquè si el referèndum l’haguessin fet a Espanya, allà l’haurien pagat dels pressupostos generals de l’estat i serien funcionaris els que se n’haurien encarregat, de l’organització.
Avesats a mobilitzar gent cap a Catalunya, amb tot pagat, per a manifestacions espanyolistes, són incapaços d’assimilar que desenes de milers de persones de totes les edats viatgin a Brussel·les i passin hores i més hores d’incomoditat dalt de l’autocar, pagant-s’ho tot de la seva butxaca. I que s’hi desplacin no pas per assistir a un esdeveniment futbolístic, com ara un partit de la selecció espanyola, sinó que el viatgi tingui, exclusivament, finalitat polítiques, de suport al president, consellers i consellera a l’exili, així com d’identificació amb la idea d’una Catalunya independent. Miren amb lupa microscòpica les finances de la Generalitat, cercant-hi el finançament públic al procés independentista, mentre continuen demanant-se: I tot això, qui ho paga? La resposta és ben fàcil: tot això ho paga la gent de la seva butxaca. La mateixa gent que fa possible el fons econòmic de solidaritat amb les persones objecte de la represàlia i persecució espanyola, els mateixos més de cent mil catalans que són socis d’Òmnium, els mateixos dos milions de persones que omplen carreres, places i carreteres d’il·lusió, que voten en referèndum malgrat les porres i que, amb el seu vot, fan possible una majoria independentista al Parlament.
Estem davant, doncs, de dos mons diferents, de dues cultures cíviques distintes, de dues visions antagòniques del funcionament regular d’una societat. De fet, entre els que ens mirem la realitat “de cap a peus” i aquells que l’observen “de los pies a la cabeza“, ja queda prou clar, rere de frases fetes tan significativament arrelades en els dos idiomes, que parlem diferent perquè som pobles diferents i reaccionem i ens organitzem, diferentment, davant la realitat, perquè en tenim dues visions del tot contraposades.
