De vegades tinc la curiosa sensació que som l’únic país del món que si se’ns sobrevingués com a país una guerra o algun conflicte militar, enlloc d’anar tots units, cercaríem la manera de dispersar-nos en opcions que fossin “ideològicament o socialment més coherents” que no pas fer el que tots els pobles de la humanitat han fet davant circumstàncies o contingències (diríem) excepcionals: aparcar diferències durant la contesa bèl·lica i agrupar esforços i sacrificis de cara a l’objectiu comú de victòria. Aquest individualisme congènit català ens ha passat factura al llarg de la història, i per bé que pot ser quelcom molt nostrat com podran dir alguns, aquesta dèria domèstica de fer sistemàticament l’inversa del veí ha estat i és la victòria de l’unionisme. En tots els grans moments de la història catalana el factor ideològic ha aparegut amb renovada força i virulència quan més ha calgut fer brollar la nostra divisió. Fins ara, lamento dir-ho, el propòsit pels enemics de Catalunya ha estat reeixit i per moltes manifestacions i vies que es vulguin veure l’elixir de la unitat resta per ser comprovat. De nosaltres i la nostra perseverança dependrà, en aquesta ocasió, girar la truita. Serà ara o mai. I perdonin la lleugeresa.
Si Déu vol i som independents podrem delerosament barallar-nos per raons ideològiques i ja no ens caldrà, l’exemple espanyol, per criticar fets desagradables, tractar vergonyes pròpies per alienes ni cercar l’enemic que, pel que sembla, es troba també a casa. Llavors ja no podrem apel·lar al maltractament fiscal i financer, el greuge amb les infraestructures o l’oprobi davant la nostra llengua i cultura d’un estat que avui continua atacant pels quatre punts cardinals. Serà la fi del victimisme i d’una determinada manera de concebre el rol dels polítics i la política. Si alguns tinguessin la certesa que el nostre comportament com a poble seria aquest, després de tants anys de llagoteria i verbigràcia, es farien ràpidament i notòria independentistes.
Com he dit en d’altres articles, la nostra pertinença dins d’Espanya ens ha empetitit com a poble i ha reduït, massa sovint, la nostra mirada vers el món i el noble i just reconeixement i assoliment d’objectius. Tant de tacticisme quan no hi havia tàctica, de dir-li seny a la renúncia o de prometre el que no compliríem, no ens ha fet cap bé i no ha ajudat a projectar la imatge que de nosaltres hom podia esperar. I això en Junqueras ho sap i té raó de creure-ho i de fomentar-li un cert dubte interior que pot arribar a fregar la metafísica i la qüestió sempre candent dels universals. No oblidem que Junqueras és catòlic i això el distingeix d’una part important de la seva claca i del seu entorn més refractari al pacte amb Artur Mas. És això bo, dolent o irrellevant? El catòlic en política i en la vida ha de ser generós amb el rival i aquesta generositat és imputable a Mas per ser el gran, però també a un Junqueras qui no és precisament el David bíblic enfrontat a Goliat en aquest negoci.
A l’Oriol Junqueras d’història no pretenc pas explicar-li gaire cosa i, és cert seguint un argument correcte que, unes eleccions per molt plebiscitàries que puguin esdevenir, és obvi que mai seran, ni poden ser tractades, com una guerra. Però al líder d’ERC sí que se li pot recordar, com ell crec n’és perfectament conscient, que el moment polític que vivim és indubtablement extraordinari i que escapa, abastament, a les dinàmiques ideològiques i de partit. De vegades dóna la sensació que el que pot ser comprensible pel dirigent d’Esquerra i alcalde del Baix Llobregat (fet gens menor) no ho és tant per a d’altres dirigents i certs opinadors influents de la seva formació o de l’entorn del professor d’història vingut a polític.
Avui esperarem amb gran atenció el discurs del president d’Esquerra com ja ho vàrem fer fa una setmana amb el d’Artur Mas. Mas no va decebre, ans al contrari, i esperem el mateix d’Oriol Junqueras. Perquè ell i el seu partit tenen tot el dret del món a discrepar amb el president, tenen tot el dret a creure que la llista única no servirà al seu propòsit designat i que sumarem més separats que no pas junts, tenen també tot el dret a seguir una agenda pròpia que els faci discrepar i, per tant, no participar d’un exemple d’unitat sobiranista. Ara bé, potser els caldria, des de la generositat i una major perspectiva, pensar en gran com diuen els americans. I aquí pensar en gran, no pot ser altra cosa, que concloure que la situació de Mas, gens fàcil per cert per tota mena de qüestions conegudes per tots i també per ells, requereix del suport, no pas incondicional i reverent, però sí convençut i consistent davant d’un moment únic i irrepetible. Almenys ho serà per moltes generacions. Junqueras pot tenir raó quedant-se al marge. Però si l’erra, mai un error haurà estat tant gros per a nosaltres, els catalans.
