I si ho deixem en el 55%?

"El 'matx nul', en el qual caldrà persistir i que serà duríssim, és l'únic camí que ens portarà un dia a votar clarament, lliurement, sense que els paramilitars ens apallissin."

Pablo Iglesias, el «mascle alfa» que ha après a canviar bolquers i no s'arronsa si ha de netejar culs de nens, ha fixat una línia vermella per plantejar-se la independència de Catalunya, Sí, ja sabem que ell no la desitja, igual que sabem que aspira a una mena de monarquia familiar de Podemos (ara ell, ara ella, més els socis de l'empresa, que van minvant), però en la seva magnanimitat ha determinat un percentatge que troba raonable.

 

«¿Qué hacemos si el 75% de los catalanes se quieren ir? ¿Tú crees que eso se puede impedir?», li preguntava a Pablo Motos, a la tele. I afegia: «Con un 51% no se puede hacer la independencia».

 

Vinga, va, apuntem-ho: més del 51% i com a màxim el 75%. Tenint en compte que el 75% no l'assoleixen ni les audiències televisives ni el consum de gominoles, ni tan sols els partits i coalicions governants, i molt menys la monarquia borbònica, no siguem massa primmirats...

 

Després... què tal si escoltem Iceta? A vegades sembla un home inoportú, si tenim en compte que Sánchez acabava de proclamar que s'ha acabat això de donar voltes a l'Espanya plurinacional, i que com a molt es planteja una «Espanya de les autonomies més forta», cosa que ni ell no sap què vol dir, però que segur que és menys bèstia que el model PP-Vox-Ciudadanos.

 

Sánchez canvia de principis igual que es canvia de mitjons, sense cap problema. Però Iceta sap del que passa a Catalunya més que Sánchez i que Iglesias. A vegades patina amb els indults, d'altres amb els percentatges dels referèndums... tanmateix, sempre intenta no quedar totalment fora de joc, cosa que té el seu mèrit, i de pas situar-se a un bon lloc per si la història ens dóna alguna sorpresa. De manera que Iceta fixa per a la independència un percentatge que li sembla impossible, al mateix temps que inqüestionable: un 65%.

 

I a sobre, per no quedar com un traïdor a la pàtria hispana ni com un dinosaure immobilista, posa una condició temporal: caldria esperar «deu o quinze anys» per fer un referèndum, fins que hi hagi un canvi de mentalitat a l'opinió pública espanyola. Clar que pot ser qüestió de quinze anys o quinze segles, però qui té pressa, oi? És murri, Iceta, fica la pota i la treu, i va fent...

 

En qualsevol cas, tornem allà on ja érem, sense saber com sortir-ne. Les persones civilitzades i no fanatitzades no tenen massa escapatòria... Quan l'esquerda és flagrant, en democràcia, és inevitable acabar votant. I per votar cal fixar uns mínims, que no siguin ni extravagants ni demencials.

 

Iglesias i Iceta saben que a Espanya no es podrà votar cap mena de referèndum mitjanament pactat abans de deu o quinze anys, i tenen claríssim que almenys cal exigir un 55% per a la independència. No anem malament del tot, dintre del desastre general, més enllà de les presses, els desitjos i les utopies de cadascú.

 

 

Aquest seria un mal acord, un termini i un percentatge? Jo diria que no, que fins i tot és una sortida digníssima per a tothom, si pel camí trobem una solució per als presos polítics i els exiliats. Fins i tot seria raonable pactar un segon termini, posem que deu o quinze anys més, per poder demanar un segon referèndum.

 

Això ens trauria, als uns i als altres, del camí sense sortida en el qual ens trobem i en el qual hi haurà perdedors de tota mena, però no guanyadors.

 

És possible pactar una cosa així amb un Estat que es creu que ara sí, per fi, pot acabar amb l'emprenyadora anomalia catalana, a base de jutges, policies, represàlies i escarments? Diria que no, almenys durant un cert temps. Però ara per ara tampoc no és possible derrotar aquest Estat per la via directa, la insurreccional. I no pels «Llarenas, Marchenas&Baenas», no, sinó senzillament per manca d'insurrectes...

 

El «matx nul», en el qual caldrà persistir i que serà duríssim, és l'únic camí que ens portarà un dia a votar clarament, lliurement, sense que els paramilitars ens agredeixin. Tot plegat, ho sé, molt canadenc, molt europeu, molt utòpic a hores d'ara, però hi ha alguna solució millor, a l'espanyola o a la catalana?

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?