El procés no sobreviurà al “processisme”. No hi ha prou consumidors per a la ficció política de producció pròpia: o tira endavant o haurà de tenir un final més o menys digne, amb tota la solemnitat requerida. L’autogovern està despullat. Els intents d’acord entre JxSí i la CUP topen ara amb la crua evidència d’una Generalitat intervinguda i inservible. L’Airef ha avisat que Catalunya necessitarà ser rescatada pel govern espanyol durant deu anys més. És a dir, haurà de passar una altra dècada perquè el govern català pugui tornar als mercats per endeutar-se si res no canvia. Es pot desafiar un estat com l’espanyol quan en depens per respirar? Expliquem-ho així. Mariano Rajoy (avui, ell; demà, qualsevol altre) amenaça d’asfixiar-te amb el coixí. Alguns esperen que escapis del pis sense corredisses ni trencar cap plat i els altres estavellarien els objectes contra la paret, ni que sigui perquè la batussa provoqui que els veïns (europeus) piquin a la porta per posar pau, però el que és segur és que no t’hi podràs quedar gaire més temps fent veure que fas les maletes. O les enllesteixes o les deses a l’armari, fins a la pròxima oportunitat.
El suport a la independència s’ha ampliat fins als dos milions de vots del 27-S perquè ha estat assumida com a única sortida viable a la crisi del model autonòmic pactat durant la transició. L’autogovern va nu. Ara és campanya i el PP, el PSOE, Ciutadans i Podem ofereixen a Catalunya els millors vestits que creuen tenir però hi ha vergonyes que ja no es poden tapar. La paradoxa és que l’independentisme, amb més força electoral que mai, visqui una crisi interna d’un abast encara incalculable i que pivota sobre un dels elements que van catapultar els partits del sí fins als dos milions de vots: la credibilitat del projecte.
El repartiment de culpes podria ser infinit. Però la viabilitat del procés l’ha posat en qüestió, en essència, la incapacitat de JxSí i la CUP per adaptar els seus programes electorals al 48% dels vots obtinguts. El resultat requeria un replantejament acordat de l’aplicació de la via unilateral, com a única opció alternativa a la submissió al govern espanyol, però sense caure en el fracàs previsible d’una declaració unilateral d’independència que no té prou base electoral. Podria consistir a pactar una desobediència (o una obediència a la llei catalana) centrada en mesures d’abast social que contribuís alhora ampliar la majoria favorable al procés, aquest cop per la constatació pràctica dels beneficis socials associats, i d’aquesta manera elevar el desafiament fins al punt de no retorn. El referèndum es podrà reclamar sempre, però és insuficient com a proposta, i la recuperació d’una consulta unilateral implica tornar al 9-N. Madrid l’intentaria deslegitimar un altre cop i es perdria l’avantatge principal del referèndum acordat, que és l’assumpció del resultat per les dues parts, sigui quin sigui i, per tant, que Madrid admeti que negociarà la separació. Un reconeixement que és al mateix temps l’única manera d’esvair les pors de la transició.
La resolució de ruptura aprovada ha ferit la credibilitat del procés. Pedres a les sabates. Qui formula una amenaça que no pot complir? Han passat els trenta dies fixats sense que s’hagin començat a tramitar les tres lleis per la falta d’entesa. Els partidismes afloren a cada instant. La tàctica i les dinàmiques internes continuen negant la generositat imprescindible en una gesta que només es pot culminar des de la transversalitat. El 1980, Jordi Pujol intentava recuperar el prestigi de la Generalitat amb accions icòniques. Duia, per exemple, un provocatiu banderí amb les quatre barres al cotxe oficial. Es pot dir que llavors l’autogovern depenia de detalls així. Ara el retorn als símbols i a la retòrica d’una confrontació controlada és, simplement, insostenible. En resum: o l’independentisme fa les maletes o ho deixa estar. El “processisme” ja no té recorregut.
