El 2009 a Catalunya —i d’una manera molt similar la resta de Països Catalans— es començava a corroborar amb dades el que feia temps que ja era una percepció estesa: un descens esglaonat de població, propiciat per l’emigració. El saldo migratori, avui dia, s’estabilitza en nombres negatius, i els demògrafs, en cas que no hi hagi avenços notables en l’economia productiva —que, malauradament, ara per ara, no s’albiren—, auguren que ens hi podem estar uns quants anys —uns deu anys— sent els que ja som.
En definitiva i sempre amb matisos —perquè de gent en segueix arribant, tot i que ara en marxa més— Catalunya sembla que trenca amb una trajectòria de molts anys de guanyar nova població i, pel camí, dilueix la màxima que ens defineix com a terra d’acollida, i nosaltres encoratgem, pel temps que hagi de durar aquest canvi, a ser capaços de transformar-la per la de terra d’arrelament.
Perquè, imaginem-nos-ho, donem per bona la suposició que aquesta part del país, demogràficament parlant, es pren una hibernació d’uns cinc a deu anys. Uns cinc o deu anys que, si fa o no fa, conviurem els que som ara. Sens dubte, un fet d’aquesta naturalesa deixaria tocats i mig enfonsats molts dels mites que cronifiquen l’abandonament de la llengua: “És que els immigrants marxaran, i amb el castellà es podran entendre millor allà on vagin”… “És que, pobra gent, ja ho tenen prou difícil que només falta que els maregem amb això de la llengua”. Se’ns està esgotant el marge per crear més excuses i per innovar en subterfugis per no difondre una gestió lingüística solidària. Ja ens podem començar a mirar a la cara perquè seran les cares que veurem a partir d’ara. Ja no es tracta d’acollir, ara es tracta d’arrelar. De posar el comptador a zero i fer, honestament, un pas valent envers el català i el benestar dels seus parlants. És l’hora de l’ús indiscriminat, perquè els percentatges d’aprenentatge del català entre la població que arriba als 30 anys ja estan pels núvols. Guanyant el coneixement, impulsem l’ús. Ja gairebé ningú és acabat d’arribat i ja gairebé ningú és susceptible de poder dir que aquesta no és la que serà la seva terra.
Va, ni que sigui per 10 anys, fem com si ja fos…
