Hi ha una dita oriental gastada que parla sobre el dit i la lluna. Sobre algú que mostra la lluna amb el dit i algun altre que es queda mirant el dit. És una dita universal. No aplicable en el cas de Catalunya i Espanya. Perquè ací no volen que ens quedem mirant el dit. Ací volen que ens el llepem.
El darrer serial que ha segregat el nostre procés –per no dir calvari– de cada dia fa riure. En aquests moments portem més de quinze declaracions encadenades sobre unes presumptes converses entre Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. Que si llebrers, que si conillers.
El fet més curiós del pas de comèdia són les contradiccions flagrants dins el mateix PP. La desautorització que ha perpetrat Xavier García Albiol contra Enric Millo és de manual de bomber torero. Després s’hi ha sumat tot un allipebre.
Enmig de la brega ha aparegut algú que afirma Puigdemont i Rajoy han dinat a la Moncloa. La gran filtració ha fet empal·lidir tot l’Àfrica subsahariana. Les cullerades s’han multiplicat. Només ha faltat algú que demanés pel menú.
I què, si Carles Puigdemont i Mariano Rajoy dinen? Fins i tot poden sopar. L’anècdota no hauria de fer perdre el temps a ningú. Ningú hi hauria de perdre ni un minut perquè tothom aspira a no mamar-se el dit. El que compta de debò és si arriben a alguna conclusió. A algun acord. I això no pot ser. Ja diu el president espanyol que el seu homòleg català no li pot demanar “incomplir la llei”.
