I malgrat tot, groc

"El partit que avui administra la Generalitat ha aconseguit 3 escons sobre un total de 135. M.Rajoy queda molt afeblit davant dels mandataris d'Europa en la seva autoritat moral i política"

El paisatge que ha quedat a Catalunya, després de la batalla, ens obliga a un seguit de reflexions. Abans que cap altra, aquesta: el partit que avui administra la Generalitat ha aconseguit 3 escons sobre un total de 135. El qui treu més vots a Espanya és qui menys n'obté a Catalunya. El que se situa com a primer partit allà, queda relegat al darrer lloc aquí. El PP que a Espanya és, en termes electorals el partit més útil, a Catalunya es converteix en el partit més inútil. Les sigles que governen l'estat espanyol són, avui, extraparlamentàries en tres de les quatre circumscripcions de Catalunya. El lema "España es la solución" ha donat per a tres diputats i, en conseqüència, M.Rajoy queda molt afeblit davant dels mandataris d'Europa en la seva autoritat moral i política, com a interlocutor vàlid per a resoldre el conflicte polític obert amb Catalunya.

 

Es veuen, amb claredat, doncs, dues realitats nacionals que s'expressen mitjançant dos sistemes de partits ben diferents. I malgrat l'avantatge que comporta tenir tots els mitjans de comunicació estatals -tant públics com privats- contra l'independentisme, mentint, manipulant i adoctrinant de manera permanent, no han aconseguit d'imposar-se amb una majoria parlamentària de caràcter nacionalista. Ni forçar la legalitat a benefici propi, ni inventar-se delictes inexistents, ni empresonar governants o forçar-los a l'exili, ni emprar la violència policial, les sancions econòmiques o la prohibició de paraules, conceptes o colors, ni la intimidació personal permanent, ni l'ús desproporcionat de mitjans econòmics en la campanya electoral, res de tot això no ha pogut impedir que, jugant amb les regles de l'estat i sota el seu control, Espanya hagi fracassat estrepitosament a Catalunya i avui tornem a tenir una majoria parlamentària independentista, impecablement expressada des del punt de vista democràtic.

 

Ciudadanos s'ha menjat tot l'espanyolisme i ha reduït el PP a la irrellevància política. Sense ni una sola alcaldia en tot el Principat, de les 949 que hi ha, han aconseguit d'identificar amb les seves sigles tot el vot nacionalista, enfront del republicà. Els seus resultats són enormement preocupants, no sols pensant en clau d'eleccions municipals, sinó, sobretot, perquè s'han imposat a les zones més poblades del país, amb un pes destacat de la població d'origen no català, tant a l'àrea metropolitana de Barcelona, com a la de Tarragona i a la ciutat de Lleida. Ha triomfat el plantejament nacionalista de la seva campanya, des d'uns pressupòsits identitaris i ètnics, enfront dels quals no s'ha sentit prou el discurs netament republicà, és a dir, no nacionalista i sí cívic, inclusiu i, de manera particular, social. Ara més que mai i, encara més de cara al futur, el discurs republicà, independentista, ha de ser sobretot social, el discurs de la millora de les condicions de vida de les classes populars i capes mitjanes, la igualtat d'oportunitats, l'equilibri territorial, la dignitat de vida a pobles rurals i barris de grans ciutats, el progrés general, les mesures socials per a modificar en clau positiva la quotidianitat, la democratització de la democràcia i l'accés a la cultura i el coneixement, amb atenció particular als sectors socials més desvalguts, pensionistes, treballadors a precari, aturats de llarga durada, autònoms, petits empresaris, salaris femenins, etc. La victòria de C's no és només el triomf del nacionalisme espanyol, sinó també el de la dreta disfressada de moderna.

 

La davallada de les dues formacions de l'esquerra que s'alça contra el sistema (Comuns i CUP) els ha fet perdre nou diputats. En el primer cas, han pagat les conseqüències de la indefinició, l'error de pretendre situar-se entre la independència i la suspensió de l'autonomia, com si això fos possible. Però, sobretot, les males companyies. Han convidat a venir aquí líders que els han fet més mal que bé (P.Iglesias, Echenique) i no aquells que tenen una actitud intel·ligent, democràtica i realment d'esquerres davant el fet català (I.Errejón, J.Pastor) i els han acabat d'enfonsar declaracions increïbles de personatges com J.C.Monedero, perfectament en línia amb allò que diu i fa Ciudadanos. Pel que fa a la CUP, ha patit el vot útil independentista, sobretot per part d'aquells a qui els en separen certs aspectes formals o que no volen que governin i sí, en canvi, que siguin una força de pressió davant de l'independentisme governamental. Sigui com sigui, la CUP continua sent l'independentisme necessari i irreductible davant la possibilitat de certs titubeigs de la resta de forces independentistes.

 

Contra tot pronòstic, ERC no ha aconseguit de ser la força guanyadora de les eleccions, ni tampoc ha encapçalat el bloc republicà. Cal reconèixer que ha fet els millors resultats de 1980 ençà i que s'ha convertit en majoritària a les Terres de l'Ebre, indiscutiblement, però no ha pogut protagonitzar el sorpasso esperat. La seva ha estat una campanya sense candidat i l'inconvenient de tenir-lo empresonat li ha llevat molt de joc públic i li ha acabat reduint les possibilitats d'un èxit superior. Contràriament, la candidatura del president Puigdemont ha obtingut uns resultats magnífics i ha tret el màxim rendiment possible a la figura del seu candidat, forçat a l'exili, perseguit per les seves conviccions, plantant cara al govern de Rajoy, etc. La gran manifestació de Brussel·les, en realitat, va ser el millor acte de campanya de JxCat, ja que va ser el president Puigdemont qui va sortir-ne beneficiat, en olor de multituds. La transversalitat de la seva llista ha estat una de les altres claus del seu èxit a les urnes, però l'essencial és el rèdit que han estat capaços de treure de la figura de Puigdemont: segona força al Parlament, líders en dues circumscripcions i també en 669 municipis. Hi ha contribuït també l'escassa o nul·la visibilització del PDeCat, tot i els esforços dels dirigents d'aquests per evitar-ho. JxCat pot tenir bones perspectives en unes eleccions municipals si Puigdemont té la capacitat per a maniobrar i deslliurar-se, amb intel·ligència i cintura, de l'herència convergent que sempre en pot llastrar el recorregut.  

 

Finalment, la impossible tercera via del PSC, ara de bracet amb la difunta UDC, ha augmentat un escó, però ha obtingut unes desenes de milers de vots menys que, ara fa dos anys, quan PSC i UDC hi van concórrer per separat. Un partit que es vulgui presentar com a catalanista i que, alhora, defensi la suspensió de l'autonomia com han fet els socialistes,  no té cap possibilitat d'esdevenir alternativa de res ja que, comptat  i debatut, acabarà figurant sempre en el mateix bàndol nacionalista, al costat del PP i C's, com demostra ben bé la selfie d'Iceta, amb García Albiol i Arrimadas. En definitiva, majoria parlamentària republicana, amb un pes més destacat de l'independentisme d'herència convergent, i oposició nacionalista. Caldrà que, d'ara endavant, els republicans identifiquin els errors comesos, s'esforcin a no repetir-los i no caiguin en el parany del debat identitari a què voldran dur-los els nacionalistes. I, per contra, cal que plantegin el problema de Catalunya com un problema de sobirania, de manca de sobirania per a construir una societat millor, més justa i més culta. I, sobretot, calma, molta calma, que tenim molta pressa.

 
 

Comentaris