L’invent tabarnès, que ha tornat a sortir al carrer aquest diumenge, utilitza l’enginy indubtable dels seus artífex per continuar engreixant això que Arrimadas anomena “el lío“. Efectivament la situació és un embolic sense el qual la seva formació no hauria tret els magnífics resultats de les darreres eleccions, i que a més contribueixen com ningú, inclòs el PP, a engrandir. Res es resoldrà mentre la gent hagi d’escollir entre els barallats partits de la unitat a qualsevol preu i l’independentisme, desorientat i captiu d’interessos partidistes, que ja sap però no diu que la independència (al menys per ara) sols pot ser un desideràtum polític.
Però tornem a Tabàrnia: la república inventada i presidida des de Madrid per un Boadella suposadament exiliat, on les urbanes i il·lustrades Barcelona i Tarragona estarien pel manteniment de la unió amb Espanya, a diferència de les díscoles, rurals i carlines Girona i Lleida. Sí, ja sé que és de broma (entre altres coses perquè aleshores hauríem de tornar a veure si Argentona s’ha de fer a la seva vegada república contra la república tabarnesa) Ja sé que vol riure’s de les actituds tants cops sobrades i altives que cert independentisme ha tingut envers zones d’Espanya força menys afortunades que la mitja en territori català. I ja sé que amb això (i el discurs del Rei) una part de la gent que a Catalunya se sent espanyola s’ha vist confortada, aixoplugada i fins i tot legitimada per dir en veu alta el que no es deia ni en la més estricta intimitat. Però el problema no és la idea sinó el seu ús, en última instància la capacitat que tinguin certs artefactes polítics per resoldre problemes en comptes d’engrandir-los.
Perquè abans era una idea política, però ara és una curiosa còpia de les manifestacions del procés. I veient la seva actual dimensió, res a veure amb la de no fa gaire temps, m’assalten molts dubtes, els mateixos que altres suposades “espontaneïtats” em provocaren abans: tot això qui ho paga? Però en el cas del procés he conegut molts venedors de samarretes i pins, utilitzant el seu temps d’esbarjo en la causa somiada. En canvi els activistes tabarnesos, a banda d’uns quants coneguts, on són? Els magnífics (ho dic sincerament) vídeos de divulgació de la república de pega, els cartells editats i plastificats, la sonorització dels actes, la frenètica activitat a les xarxes, els cops de mà (que quasi semblen llepades) d’alguns articulistes i analistes, tant en mitjans públics com privats (aquests com sempre, subvencionats), referint-se a certs líders polítics (vingui o no al cas) a un ritme que recorda el de Tele Madrid o Canal Sur, mentre critiquen la televisió pública catalana fer el mateix amb el procés, provoquen molts dubtes no sols sobre el seu finançament (qui prodest en aquesta obscuritat que envolta el tema?) ans sobre tot sobre la seva finalitat. Potser en serà enquistar definitivament el problema? Empantanats, diu Coscubiela? Doncs sí, que ningú esperi que amb aquesta activitat reactiva d’un cantó passi un sol vot a l’altre. Son visions maniquees del més gran problema polític que ha enfrontat Espanya, i sols des d’una actitud de respecte per la llei que no exclogui la reivindicació de la identitat de Catalunya com una realitat (ja no) divisible es podrà començar a parlar de recuperar la concòrdia.
