El PP del País Basc mai s’ha plantejat si és just o no per la resta de l’Estat que el seu règim de finançament autonòmic estigui basat en el concert econòmic. Els populars de Navarra, ara o abans quan estaven coaligats amb la Unió del Poble Navarrès (UPN), tampoc. El PP d’Andalusia abona un sistema d’ajuts als jornalers del camp que en massa ocasions representa subvencionar l’atur, i el PP extremeny mai ha fet fàstics al traspàs de fons de la solidaritat cap a les seves arques perquè, per exemple, els seus escolars siguin els que tenen més ordinadors per alumne de tot l’Estat. Generalment, ni PSOE ni PP qüestionen aquelles decisions que poden representar una millora de les condicions de vida (socials, laborals i econòmiques) de les societats que representen. Catalunya és diferent.
La castració de l’Estatut sancionat en referèndum pels catalans després de passar els tràmits legals del Parlament i del Congrés dels Diputats té molts responsables però el principal és el PP. Això no es pot amagar. És veritat que Rodríguez Zapatero hi ha contribuït decisivament a través de l’advocat de l’Estat i dels membres, coneguts com progressistes, del Tribunal Constitucional; és veritat que l’actual president de la Generalitat, quan era el primer secretari del PSC i ministre d’Indústria va anunciar retocs al text aprovat del Parlament i impulsat pel president Maragall; és veritat que el Defensor del Poble, el socialista Enrique Múgica, va posar el seu gra d’arena amb el seu recurs, però el gruix de la mutilació estatutària té en el PP el seu màxim impulsor i valedor.
Els populars de Mariano Rajoy, amb la vigilància permanent a l’ombra de José Maria Aznar, van actuar amb la seva mentalitat centralista, uniformadora i electoralista contra un decisió sobirana del poble de Catalunya i contra el que havien decidit les seves institucions. Ja se sap que actuar contra Catalunya dona vots a Espanya. Per això, no va tenir cap objecció a fer una campanya infame per debilitar la imatge del país a la resta de l’Estat i presentar-la com la d’un poble egoista i avariciós. Però el més sorprenent de tot va ser el paper del PP de Catalunya. Alícia Sánchez Camacho és (o era?) l’esperança de Rajoy per atraure vot cap a la formació conservadora. Una dona de mitjana edat, amb bona imatge, sorgida de la catalaníssima Girona, amb un accent envejable per molts tenia el perfil ideal per refer la cara dels populars al Principat. Sens dubte, Sánchez Camacho havia de fer oblidar Vidal-Quadras i la seva etapa anticatalanista. A nivell d’imatge, no hi ha cap mena de dubte; però el fons de la seva acció política continua inalterable.
El paper dels populars catalans amb l’Estatut ha estat vergonyós. Les declaracions de la seva líder després de la sentència del Constitucional, l’orgull amb el que parlava pel fet que el Tribunal havia donat la raó al seu partit i a la seva proposta castradora de la sobirania d’aquest país són tot un exemple de desvergonyiment. Li serà molt difícil a la campanya de les properes eleccions catalanes demanar el vot i dir als catalans: Voteu-me que gràcies a mi aquest país ha quedat debilitat en la seva política lingüística en l’ensenyament, o en el català als mitjans públics de comunicació! Voteu-me a mi que gràcies al recurs del meu partit el sistema de finançament serà menys beneficiós! Voteu-me a mi que gràcies al meu paper clau, el Tribunal Constitucional us ha dit que no sou una Nació, ni teniu cap Dret Històric per reclamar. Serà complicat.
El PP del País Basc, de Navarra, d’Andalusia o d’Extremadura no fan res que pugui perjudicar el seu país, la seva comunitat o la seva regió. Al contrari. El PP català si. És botifler el PP català? Botifler és el nom que es donava als partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió. Adaptat als nostres temps, no sembla una definició gaire desencertada per definir el que ha fet la formació de Sánchez Camacho
