Som un país de contrastos. A Tarragona aixequen 25 m2 de lloses de l’interior de la Catedral amb totes les precaucions del món per descobrir el Temple d’August, mentre fa uns anys no van dubtar en desmuntar, traslladar i tornar a enterrar unes altres restes romanes a l’aparcament de l’Eroski. A les terres de Lleida, som capaços de provocar la pèrdua d’un munt d’hectàrees de regadiu per salvar un ocellet que fa els nius en els conreus de secà…
Som capaços del millor i del pitjor. Som capaços de sentir-nos indignats per la sentencia del TC i al mateix temps no podem evitar mirar els partits de “La Roja” a la TV. És producte d’un fenomen col•lectiu de doble personalitat, el símptoma principal de la qual és que molta gent trobi perfectament compatible ser espanyol i català… Davant d’aquest cas de dualitat nacional, esdevé preocupant la més que probable possibilitat que, després d’una manifestació de dimensions històriques que impressionarà propis i aliens, acabem de compensar-ho després amb un lamentable espectacle. No se pot saber què serà, però podria ser una audiència de rècord de TV en un partit de la selecció espanyola (amb permís del Paraguai) o una nova empastifada preelectoral entre partits catalans (ambdues possibilitat són més que probables).
És obvi que no corren temps d’unitat ni de generositat patriòtica. L’escenari no és gens favorable a una acció concertada catalana per enfrontar-se a Espanya. Estructuralment, estem en ple canvi de paradigma (provocat per una crisi econòmica, una ruptura entre Catalunya i Espanya, la fi de la via autonòmica, un estat del Benestar en perill, una revolució tecnològica que trastoca les comunicacions i les relacions humanes, etc.) i, conjunturalment, davant d’una de les convocatòries electorals més crucials en la curta història de la “Catalunya autonòmica” precedida per una precampanya de quasi 2 anys. Però, molt més estructural és la doble consciència nacional de molts catalans. L’enfrontament Catalunya-Espanya, allò de… ells i nosaltres, és un plantejament que tampoc no existeix ni tampoc no encaixa actualment en la psique de molts habitants del Principat.
Cal doncs que continuï una acció de conscienciació nacional àmplia, profunda i permanent que prepari el millor escenari per plantejar-nos un procés d’emancipació nacional en els termes dicotòmics exigits. Mentre les enquestes no reflecteixin un 51 % de gent que se senti “només catalana”, serà difícil guanyar el pols amb l’Estat espanyol. Per assolir-lo cal seguir fent molta pedagogia, i sobretot proselitisme, fins que una gran majoria nacional permeti que l’enfrontament sobre “independència si-independència no” permeti guanyar un referèndum sense fissures al sí de la societat catalana. De moment, massa catalans mantenen lligams psicològics molt sòlids amb Espanya…
Això és així. Malgrat que tots els moviments d’alliberament nacional són diferents, malgrat que tots obeeixen a processos interns i a casualitats històriques molt diverses, tots tenen un denominador comú: l’existència d’una abassegadora majoria social a favor de la llibertat. La formació d’aquesta majoria és un procés llarg, que dura dècades, que –en el millor dels casos- aprofita una crisi internacional o un buit de poder per llançar-se a la piscina…
Després de la mani haurem demostrat que sabem treballar junts en defensa de la nostra dignitat, de la democràcia, del dret a decidir, etc., però aquesta unitat es dissoldrà al mateix ritme que la gent deixarà el Passeig de Gràcia per tornar a casa seva. I després de la mani, què? Vindrà l’agost (tancat per vacances) , vindran eleccions, i no quedarà ni una ombra d’aquella unitat catalana que durà una tarda. Tot seguirà igual. Seguirà havent molta feina per fer. La mani haurà contribuït una mica al progrés de la causa (generarà imatges mítiques com la del 1976). Quedarà molta feina per fer (aixecar l’economia, barallar-se amb l’estat per la pasta, etc.) i fer molt proselitisme abans de poder convocar un referèndum d’autodeterminació i guanyar-lo. Si no és per guanyar-lo no val la pena. Perdre’l faria retrocedir 15 o 20 anys la independència de Catalunya.
