De sobte, aquest cap de setmana, milers de persones s’han mirat Catalunya.
Mira que en fa, de temps, que sortim als carrers, que diem que hem de parlar, que expliquem que no estem bé, que diem que no ens agrada com estem, que… i res!
Sembla allò del senyor que pensa que a casa tot va bé, que arriba tard cada vespre i no té temps de mirar-se la parella, la família, que té una agenda atapeïda i quan arriba no vol que l’emprenyin. Que vol alguna cosa feta per sopar. Que a l’endemà matina, beu un cafè ràpid, s’oblida de mirar, de dir i d’escoltar, i marxa. Que dóna per descomptat que quan torni, de nit, tot seguirà com ell creu que s’ho ha de trobar.
Fins que un dia torna a casa i es troba un post-it al mirall. O les maletes a la porta. O la notícia que existeix algú altre.
Aquest cap de setmana milers de persones s’han vestit de blanc sota la consigna “parlem, hablemos”. I m’he preguntat si de veritat la idea és que en parlem, o si un cop més la idea és que “algú se n’ocupi, d’això, porfi; que en parlin, que ho resolguin aquests que manen, perquè no em va bé, ara, viure malament”, si no és, fins i tot, allò que fa la gent quan algú diu que es vol separar: “ja n’heu parlat prou?, vols dir que no compensa repensar-s’ho?”
I no… dins l’amor, el desamor i la decisió de marxar ningú pot parlar per ningú.
I, ho sento, però tot això d’aquests dos darrers dies m’ha sonat a curset cristià de cap de setmana per mirar d’arreglar el matrimoni. Ens heu muntat un pícnic multitudinari, rotllo fraternitat, i heu llogat un capellà improvisat que no sap el que es diu, i que, evidentment, té coses a callar. Sí… perquè ha parlat de racisme, Vargas Llosa, però a la seva novel·la “El pez en el agua”, als anys 90, ell mateix explicava que quan feia campanya política tornava a casa amb ganes de dutxar-se, de com li costava estar amb les poblacions populars del Perú!
El capellà del curset matrimonial d’aquest cap de setmana ha estat tan improvisat que ha traspassat els límits de la mala educació: no sabia ni els noms de les i els protagonistes del matrimoni malmès i, de sobte, ha traspassat escenaris històrics: no, Mario, no som part de cap imperi. Aquí, allò dels 500 anys, ja no queda bé.
Ja ens ho havia dit abans d’ahir Mariano Rajoy: “yo espero que ese catalanismo pactista que durante mucho tiempo contribuyó a la economía española vuelva” (que vol dir, més o menys, “yo espero que esta noche, al volver a casa, me hayas cocinado”).
Però no, Mariano: todo parece indicar que hemos decidido no cocinarte más. Aunque nos pegues.
I més. Molt més que no heu volgut veure, ni sentir, ni escoltar, ni parlar tots aquests anys.
