Llegir aquests dies la “brunete mediàtica” fa mal al cor, a propòsit de la intenció del Parlament de Catalunya de prohibir les “corridas” de toros. Els gestos han estat pintorescos –una Esperanza Aguirre torejant! Si fos tauròfila, me n’esgarrifaria!-, i les paraules abruptes, insultants, agressives. La caverna ha tret l’estoc perquè volen que diguem que el toros són un símbol espanyol i que per això el rebutgem. No els hem donat aquest gust, perquè no hem volgut caure en el parany de la politització dels toros: ens hem limitat a dir que són cruels i salvatges, tercermundistes i grollers, antiquats i decadents, i que, ai las! s’estan morint, acabades les onades de turistes que volien veure les festes bàrbares que els havien promès al prospecte de l’agència de viatges.
Hi ha hagut fins i tot qui ha retorçut els arguments com si fossin fils de filar: diuen que la polèmica sobre els toros és purament i típicament espanyola, “ergo” els catalans estan comportant-se com típics espanyols i mostrant la seva espanyolitat. Marededéu i quina poca memòria que tenen els fanàtics! La polèmica és entre toros i futbol. No cal remarcar qui ha guanyat, i per golejada, la polèmica dels cafès dels anys trenta.
Quan hom es deia que els espanyols s’havien posat les piles de la modernitat, reapareix la cara lletja de l'”Spain is different”, de la copla i els castissos. Sense oblidar l’afany fatigós de voler ressuscitar la sarsuela, que és “casi casi como una ópera”…
Que hi va haver molts afeccionats a Catalunya? Sí, senyor. I també molts afeccionats a Wagner, al cinema de Charlot i als esports aeronàutics. Les societats evolucionen, lloats sien els déus!
M’ha sorprès que coses com aquestes apareguin en diaris que van de moderns, com ara “El Mundo”, que crec que ha estat el mitjà més bel•ligerant, només comparable a la rancúnia contra un Barça que tot i deixar-se igualar encara no ha estat vençut pels contractes monstruosos que paguem entre tots dels que sí que són símbols espanyols a tot arreu.
Diuen també que uns quants (poquets, eh?) socialistes catalans han anat de puntetes a Madrid a demanar ajuda en la defensa de la “fiesta nacional”. Caram: que no tenen aquí un Parlament, on ocupen escó i on poden opinar i convèncer, si s’escau? Que anaven a demanar? Tancs?
Decididament, han perdut el seny.
