“És clar que, de primer, això només pot esdevenir per mitjà d’intervencions despòtiques en el dret de propietat i en les relacions burgeses de producció, per mitjà de mesures, doncs, que apareixen com a econòmicament insuficients i insostenibles, però que superaran els seus propis límits en el curs del moviment, i són inevitables com a mitjans per al capgirament de tot el sistema de producció. Aquestes mesures seran diferents, és clar, segons els diferents països. Tanmateix, per als països més avançats podran ser posades en pràctica les següents, amb caràcter bastant general: (…) Forts impostos progressius.”
(Karl Marx-Friedrich Engels, El manifest comunista)
Ni els més rics pagaran més impostos ni es modificarà la Llei Beckham. Zapatero ha demostrat, novament, que el que predica i el que fa no té res a veure. El president del Govern espanyol tenia aquesta setmana l’oportunitat de convertir-se en l’Obama del sud d’Europa, arriscant-se amb una reorientació de la seva política fiscal en temps de crisi, apujant els impostos a les rendes més altes. Una mesura polèmica i d'”esquerres” que, per cert, també ha implementat el primer ministre britànic Gordon Brown.
Però no ha estat així. Zapatero s’ha fet enrere del compromís assolit amb el diputat d’Iniciativa, Joan Herrera, que pensava que per primera vegada veuria complert el seu somni d’aquella màxima que tant li agrada esbombar: “Que paguin els més rics!”. La moció que havien pactat PSOE i ICV ahir al Congrés proposava, per una banda, que aquells que cobrin més de 7.000 euros al mes se’ls hi apujaria l’IRPF, i de l’altra, que els esportistes d’elit estrangers que no tenen residència a l’Estat espanyol, amb sous per sobre del 60.000 euros l’any, se’ls hi acabaria la bicoca i deixarien de pagar només un 24% de l’IRPF, el mateix -per cert- que paguen els ciutadans que cobren menys de 17.000 euros anuals.
L’interès de Zapatero a fer aquestes modificacions fiscals, però, no era a canvi de res. El PSOE simplement buscava que els ecosocialistes donessin suport a les previsions del dèficit públic per l’any que ve, en la votació que hi haurà demà al Congrés. I com que Herrera només s’ha compromès a passar del no a l’abstenció, el resultat és el de sempre: en temps de crisi, continuarem pagant els mateixos.
Un exemple més, doncs, de les conseqüències del socialisme a la carta i del perquè de la crisi de les esquerres a Europa, com s’ha posat de manifest en les darreres eleccions europees: incoherència?
