Endevinar el futur és impossible. Creure’t que en algun indret misteriós hi ha un llibre on està escrit el que passarà, és qüestió de fe i màgia: les cartes del Tarot o les lectures astrals poden ser molt tranquil·litzadores en estats d’ansietat i desorientació, però també molt enganyoses. Tots tenim una teoria o una intuïció sobre el futur i tots patim la mateixa incertesa.
La pregunta «i tu què creus que passarà?» potser millor que la reformulem, situant-nos a un futur més o menys possible i procurant no confondre els desitjos amb les probabilitats… Com va acabar allò dels catalans?
L’estiu del 2019, al cor de Catalunya, sonava un tic tac. Esperar la sentència del Suprem es va fer llarg: tothom sabia que després de la sentència començaria un temps nou, molt incert. Quan els déus de l’Olimp judicial van baixar a la terra es va fer un silenci absolut: van dictar una sentència duríssima, la que el Comandant Suprem els havia demanat i l’única que podia acceptar una gran part de la societat espanyola.
Després es va posar en marxa la política i la maquinària administrativa. Els presos van acabar a presons catalanes i després d’un cert temps, discretament però no sense polèmiques, van anar aconseguint alguns beneficis penitenciaris: amb un peu a dintre de la presó i l’altre a fora, van anar tornant no a la seva vida anterior, però sí a casa. Això va costar anys, però es va obrir un camí que deixava pas a una nova política espanyola envers Catalunya, basada en la desinflamació però també en l’exigència d’una rendició incondicional: s’admetia una mica de soroll i d’espectacle, magnànimament, però res més. Aquesta era l’exigència fonamental.
En paral·lel, Puigdemont, Comín i Junqueras van acabar arribant al Parlament Europeu, no sense molts entrebancs i també algunes discretes facilitats. Bé calia trobar sortides, en part gràcies a la bona feina dels advocats, en part perquè Europa no va voler trencar del tot el seu mirall democràtic. A Brusel·les, tot i el potent simbolisme que té el front exterior català, el mateix sistema s’encarregaria de desactivar-los i d’afavorir que el pas del temps desdibuixés l’exili. Per altra banda, des de Catalunya sorgirien iniciatives en la mateixa línia: sense acabar de tallar el cordó umbilical, però estrenyent-lo i buscant deixar-lo en via morta.
Finalment arribaria l’hora del Comandant Suprem dels exèrcits espanyols, uns tres o quatre anys després. Entre una dreta absolutament obsessionada amb la venjança castigadora i una esquerra atrapada en el relat de l’hipernacionalisme espanyol, dos grans blocs empatats, només el rei tenia la suficient capacitat de maniobra per posar en marxa el que van anomenar un pla de «concòrdia i reconciliació nacional». Seria la gran oportunitat per consolidar la monarquia, sobre la base d’una derrota completa i definitiva de la primera generació de la Catalunya rebel.
Desaparegut Juan Carlos I, el seu fill Felipe VI havia de construir el gran titular del seu regnat: salvador de la sagrada unitat d’Espanya i artífex de la victòria definitiva sobre Catalunya, pas previ a l’objectiu que se’ls resisteix des de fa segles: la seva completa assimilació.
Però la segona generació rebel va sortie a l’escena, pocs anys abans del desè aniversari de l’1 d’octubre… Catalunya portava ja més d’una dècada sense govern, més o menys des dels temps de Mas: tot era una gran ficció i es feia cada vegada més evident per a tothom. Precisament això va ser el que va desvetllar una nova energia, al món econòmic, social i cultural, que van buscar vies alternatives sense la tutela de cap govern i lluny de les conxorxes dels vells partits, cada vegada més rovellats i fora de joc. Va trigar, sí, però una cosa va portar a l’altra i va aparèixer una nova generació de polítics que no devia res al sistema polític anterior, ni a l’autonòmic ni a la primera generació de la independència.
I així és com les coses es van tornar a posar interessants, amb noves idees, amb nova gent, amb una societat més lliure i menys enverinada pels partits i amb renovades forces: sense nostàlgies, ni simbolismes buits ni victimismes. Presos i exiliats van tenir tots els reconeixements que mereixien, però no van poder tornar a les velles maniobres. Ja era un altre temps i les coses anaven ja d’una altra manera…
Així és com Catalunya s’apropava a la segona guerra de la independència. Ningú no s’enganyava: seria molt més dura que la primera, però el país estava preparat per guanyar-la.
