I arribarà la tardor...

"Comencem a pensar que si encara no l'han fet pública potser és perquè no n'hi ha per tant: castraran l'estatut finament, sense sang, de la mateixa manera que van fer unes quantes tombarelles amb el finançament i som-hi que no ha estat res"

A la meva petita ciutat les nits comencen a dur un aire suau, gairebé fred. L'estiu ben aviat s'haurà esvaït i arribarà la tardor, com sol passar, mentre també com gairebé sempre tots els depressius post-vacacionals hauran substituït la tristesa pel desig d'unes vacances que ni tan sols saben si es diran atur. Però la veritat és que de tot plegat no en parlem gaire quan cau la tarda i ens abandona la calor. Entre copa i copa aviat ens posem a discutir sobre drets i deures, morals i morals a mitges, i amb algun espanyol encetem les clàssiques pujades de to (perquè, sí, després de tot encara som capaços d'exaltar-nos). I m'agrada, però un cop despatxades les qüestions més personals m'estimaria més parlar de la reforma sanitària suïcida de l'Obama o del temps que deu fer a Noruega a mitjan abril, o de l'avortament de les gallines o què cal posar abans al pa amb tomàquet: si l'oli o la sal.




Però sembla que encara no ens ho podem permetre. La sentència, que crèiem que sortiria a l'agost per enganxar-nos de vacances i passar desaparcebuda, encara no ha arribat. I comencem a pensar que si encara no l'han fet pública potser és perquè no n'hi ha per tant: castraran l'estatut finament, sense sang, de la mateixa manera que van fer unes quantes tombarelles amb el finançament i som-hi que no ha estat res. Ser un d'aquests que anomenem catalans és pesat. És pesat haver de justificar-nos cada vegada que sortim de casa, és pesat perdre tan de temps i energia llegint moltes de les merdes que s'escriuen al respecte, articulistes que si fóssim en un país normal ens avorririen profundament a més de fer-nos venir ganes d'escopir-los. És pesat perdre diners anant amunt i avall, i ara aquí i ara allà, i no veure cap final ni tenir mai la sensació que el que estem fent serveix per alguna cosa més que divertir-nos una mica i fer soroll. Amb tot això vull dir que se'ns acaba la paciència, i que la independència la volem ja, ara. No passarà res, no tinguem por. Volem escriure sobre tot menys aquest país i viure en pau en un país lliure. Ja hem començat a pensar quina mena d'estat ens agradaria ser. Tot és qüestió de posar-s'hi.

 
 

Comentaris