I ara, què?

"El pas es va fer, i qui el va fer s'exposa ara a penes de 30 anys de presó. No, no tots els polítics són iguals. Almenys a Catalunya"

No han passat ni 24 hores de la declaració del Parlament, i a la vista dels primers fets toca escriure amb la màxima prudència. És evident que les primeres hores de la nova República estan essent qualsevol cosa menys el clàssic establiment i desplegament d'una nova autoritat que substitueix l'anterior. Aquesta matinada, per exemple, el director general dels mossos d'esquadra, Pere Soler, ha acatat el cessament via 155 i ha escrit una carta acomiadant-se del cos. És probable que veiem més situacions com aquesta en les pròximes hores. Fins i tot és possible que l'estratègia triada pels nostres polítics sigui precisament aquesta, i passi per situar la legitimitat de la nova república en un òrgan extern al que avui coneixem com Generalitat de Catalunya, i deixar que l'estat s'enredi en la tasca impossible de governar la complexa administració catalana i els seus 200.000 funcionaris des dels ministeris de Madrid.

 

Sigui quina sigui l'estratègia triada a partir d'ara, la declaració d'independència ja ha donat els primers fruits. L'advertiment de Donald Tusk al govern espanyol va ser immediat: us seguim reconeixent com a únics interlocutors, però no tolerarem l'ús de la violència. I Rajoy va haver d'incloure en el seu discurs una referència explícita a una aplicació "pacífica" de la força de l'estat. L'estat espanyol no té, doncs, les mans lliures per actuar. Ho ha de fer amb una mà (la de la "violència legítima de l'estat") lligada a l'esquena. Si l'estratègia és guanyar, i no simplement mostrar-nos com a víctimes innocents, aquesta és una gran victòria parcial.

 

 

Que ningú s'enganyi, però. No és produirà cap reconeixement internacional de la nova República ni els pròxims dies ni les pròximes setmanes, perquè la nova República primer ha de demostrar que existeix de debò més enllà d'una declaració, i això no passarà en el curt termini. De la mateixa manera, Mariano Rajoy necessitarà molt més que dos dies per demostrar a la comunitat internacional que és capaç de recuperar el control de Catalunya. S'obre, de fet, un període de guerra de guerrilles entre l'estat espanyol i la nova legitimitat sorgida de la sessió d'ahir al Parlament. És una situació inèdita, desconeguda i incerta,  que de ben segur obligarà el sobiranisme a donar el millor d'ell mateix, tant des del punt de vista de la mobilització social com de la intel·ligència tàctica i estratègica, i també de la capacitat de mantenir-se unit al voltant d'una mateixa estratègia. Quina resposta donar a l'envit electoral del 21 de desembre servit des de Madrid serà, sens dubte, una de les primeres pedres de toc d'aquest repte descomunal. Boicotejar-les per demostrar al món que Rajoy no pot ni tan sols organitzar unes eleccions a Catalunya? Anar-hi i guanyar-les per assestar un cop polític definitiu a l'estat espanyol i l'unionisme català?

 

En qualsevol cas, el sobiranisme és viu i està en condicions d'afrontar aquesta nova etapa, i guanyar-la, gràcies a la declaració d'independència d'ahir. Sense aquest pas endavant, només hi havia un camí: desmoralització, desmobilització i una derrota segura que, a més, no hauria estalviat el càstig repressiu a ningú ni hauria tret els Jordis de la presó. No travessar el Rubicó hauria estat letal. El pas es va fer, i qui el va fer s'exposa ara a penes de 30 anys de presó. No, no tots els polítics són iguals. Almenys a Catalunya.

 

Comentaris