I ara què?

"I els que observem atònits com la rauxa s'ha endut temporalment el seny, ens preguntem amb una enorme pena i amb molta indignació, i ara què?"

No em cal esperar més per expressar el que sento aquest primer d'octubre de 2017, un dia del segle XXI amb aparença de no haver superat el XIX. Com imagino que alguns altres, ja em sé el final d'una peli on tothom hauria d'haver estat conscient del què es jugava i qui no ho sabia no hauria de treballar en política. De fet són els polítics els que han dut la gent a aquesta patètica situació, enrocats en les seves posicions, insensibles a la complexitat. Mentre al carrer fins i tot les forces de seguretat s'han enfrontat en interpretar què volia dir l'ordre judicial d'"impedir la celebració del referèndum sense alterar la convivència social", els veritables interessats en aquesta guerra entre germans estaven a les seves mansions de les diverses serres muntanyenques esperant a veure el desenllaç i els seus titelles, els polítics, explicaven a les seves televisions afins la part de la pel·lícula que més els interessava. La gent i el seus sentiments, com sempre, la carn de canó de les revolucions.

 

Però quan es produeix l'enfrontament dins d'una comunitat, una minoria molt mobilitzada acaba implicant fins i tot als que per res estaven interessats en formar-ne part. De sobte sembla com si tota la gent que no hi ha pres partit, potser perquè el estatus quo ja els està bé, potser perquè una i altra opció no els satisfan, també formés part de la part. Quan els nostres governants catalans diuen que se senten violats per la força de l'Estat (la força és el que defineix l'Estat), per què parlen en nom del tot? Crec que el pitjor error de l'independentisme ha estat creure que la seva posició era la de tots (si hagués estat clarament majoritari, cap urna s'hauria pogut prendre!) i per la seva part el Govern de l'Estat s'ha equivocat en pensar que l'independentisme era una qüestió de quatre eixelebrats.

 

 

Amb els dos errors de càlcul s'ha anat per part de Puigdemont a celebrar un referèndum contra les decisions dels jutges i per part de Rajoy a dur la repressió més enllà de la requisa de les urnes. Tots dos han aconseguit l'objectiu, però pagant un preu molt alt: no hi ha hagut referèndum, però ha estat a costa d'assimilar la imatge d'Espanya a la de fa cinquanta anys.

 

I els que observem atònits com la rauxa s'ha endut temporalment el seny, ens preguntem amb una enorme pena i amb molta indignació, i ara què?

 

Comentaris