Sense anar més enrere en la història, el principal ingredient de l’actual cicle polític és la humiliació. El ribot d’Alfonso Guerra i la sentència del Tribunal Constitucional són això, humiliació. La mateixa humiliació, aquesta vegada sostinguda en el temps, que ha estat el menyspreu sistemàtic a les manifestacions més nombroses i cíviques del continent europeu. Les elits de Madrid han tractat milions de catalans com a pobres estúpids fàcilment manipulables des d’un sol dels canals dels seus televisors.
Però aquesta escalada d’humiliacions, per intensa que fos, encara s’ha incrementat. La jornada de l’U d’Octubre va demostrar que l’Estat també participa de l’“A por ellos” inicial i que està perfectament disposat a deixar anar els policies rabiosos que udolen “que nos dejen actuar” des dels hotels que okupen contra la voluntat dels propietaris, els cambrers, els ajuntaments i la ciutadania.
Una de les intencions del discurs de Felip VIè era aquesta, humiliar els mateixos que porten anys manifestant-se i que feia tres dies havien rebut els cops de porra d’uns policies i guàrdies civils que continuen amenaçant amb la seva presència massiva i macarrònica. L’article 155 i la detenció del president, que comenten amb lleugeresa i satisfacció les tertúlies de Madrid, són més humiliació. És per això que el president Puigdemont li ha respost “Així no”.
I continuaran així. Menystenint que la humiliació és l’emoció més intensa que pot patir un col·lectiu humà. I que, quan s’ha transformat en impuls, és invencible.
