Poques vegades m’he sentit tant atret, captivat i commogut per una pel.lícula com amb el darrer documental de Yann Arthus Bertrand titul.lat “Human”, una veritable obra d’art audiovisual que aconsegueix posar davant del mirall les virtuts i els defectes de la humanitat sencera. El film arrenca amb la sorprenent confessió d’un assassí que ha descobert l’amor gràcies a la mare de les seves victimes, i en un relat trufat d’imatges metafòriques del Planeta, ens porta a descobrir els camins de la pau, la violència, la felicitat, la religió, la il.lusió de la infància, el sexe i la mort a través d’un reguitzell de testimonis tant simples i directes com contundents i transcendents. Malgrat les seves dues hores i mitja, “HUMAN” no es fa llarga en absolut; ens manté clavats a la butaca i ens perfora fins al moll de l’os per extreure l’ànima compassiva que no només ens acosta a la condició humana sinó que a més a més fa que l’estimem. L’amor és precisament un dels grans temes que sacseja l’espectador amb més èmfasi al llarg de la pel.lícula, com ho fa en la nostra vida real de tant en tant, amb un pols químic indesxifrable.
Malauradament, “Human” –que jo sàpiga- només s’ha programat aquest estiu a Barcelona en un únic cine, el Maldà, amagant-la de l’atenció del gran públic, molt probablement amb el pretext que una pel.lícula documental amb un missatge tant interessant i profund no ha de comptar amb el favor del públic general, del públic de masses, per a qui sempre cal destinar-hi tota classe de porqueria audiovisual comercial però no pas una pel.lícula que remogui sentiments i faci pensar. I ja se sap que actualment pensar és un verb força renyit amb activitats comunicatives de tota índole, una condició humana cada cop més menystinguda, fins i tot menyspreada per tots aquells que cavalquen ufanosos a la gropa del sistema. Doncs sí, pensar és un dels efectes que provoca “Human”, un documental d’aquells que ja fa temps que cap gran cine i cap gran televisió difícilment s’atreveixen a programar.
Quan surto de veure una pel.lícula tant extraordinària com aquesta, sempre em pregunto si arrossegar-hi algun dels individus creguts, barroers, insensibles o cavernícoles que poblen el nostre món tindria algun efecte positiu sobre ells. Per exemple, em pregunto si els que defensen la intransigència sortirien del cine amb actituds més tolerants, si els marits que agredeixen les seves dones aprendrien a dominar-se, o si els que assassinen en nom d’una causa política o religiosa aprendrien a conviure amb idees diferents a les seves. Seria fantàstic que això els produís algun canvi, encara que fos lleu i temporal, però el problema és que a cap d’aquests homes que jo convidaria els he vist mai gaudir d’una pel.lícula semblant en una sala de cinema, com tampoc me’ls imagino posant-la al televisor de casa i baixant-la pirata per internet. És ben curiós que tots aquells que combreguen amb certes ideologies arcaiques, amb evident menyspreu cap a la democràcia, cap a les minories, cap a la cultura i cap a la sensibilitat artística, no se senten mai atrets ni captivats ni commoguts per una pel.lícula com “Human”, acostumen a odiar-la visceralment. Vist el que és la nostra humanitat avui, al segle XXI, potser convindria anar-los arraconant, i una manera de fer-ho seria precisament forçant-los a anar al cine a veure aquesta mena de documentals.
