Per què les autoritats obliguen a tancar bars i restaurants però no obliguen als amos dels locals a no cobrar el lloguer, o a les companyies de subministraments a no cobrar les factures? Aquesta senzilla pregunta que es fan molts treballadors de l’hostaleria mereix resposta perquè planteja qüestions molt profundes davant les quals tots i cadascun dels cambrers d’aquest país s’haurien de rebel·lar.
Segons l’Idescat, a Catalunya hi ha 43.415 empreses del sector “servei de menjars i begudes”, i 47.929 establiments. O sigui que cada empresa té 1,1 establiments. Això vol dir que estem davant un sector molt atomitzat. Aquí no hi ha enormes cadenes totpoderoses controlant un mercat milionari sinó, en la pràctica totalitat, empreses molt familiars on l’empresari és un currante més que es deixa el llom darrere la barra o a la cuina. I això podria ser una resposta a les preguntes plantejades al principi.
No sóc epidemiòleg i no vull entrar en si la mesura de tancar tota l’hostaleria és correcta o no. De fet, discutir sobre aquest tema és, en certa manera, la trampa. Mentre discutim si és correcta la mesura, no estem parant atenció a la trampa monumental que hi ha darrere tot plegat. Que la salut és el primer, que cal evitar que se saturin els serveis sanitaris? Perfecte, perfectíssim. Però la pregunta és: per què la salut és suficientment important per obligar un petit empresari a tancar el seu negoci però no prou per aturar automàticament el cobrament de totes les despeses? La clau és: com es reparteixen les pèrdues que genera aquesta situació? Sembla que com sempre: a l’esquena de qui treballa. Hi insisteixo: per què en el mateix comunicat que obliga a tancar bars i restaurants els governs no inclouen l’obligació de deixar de cobrar lloguers, hipoteques i subministres?
Comencem pels lloguers: en molts casos els propietaris dels locals són fons d’inversió especulatius. Per què a aquests fons no se’ls obliga a “tancar” el seu negoci? Aquí alguns diran que hi ha un contracte signat, que les clàusules són les que són, que no es pot crear “inseguretat jurídica” i un llarg etcètera. Ah sí? I la “seguretat jurídica” del que ha arriscat el seu patrimoni per muntar un local no importa? Per què s’atreveixen amb el restaurador i no amb el fons d’inversió?
Després tenim la qüestió dels petits propietaris que tenen un local o un parell i que ells no tenen la culpa de la situació i que han de seguir cobrant. D’acord, perfecte. Ells no tenen cap culpa. I els cambrers que es queden sense feina? I el que perdrà el seu negoci després d’anys de sacrifici? Quina culpa en té? Per què el treballador ha d’assumir el cost de la pandèmia i el propietari no? En què es basa exactament aquesta diferència? Imaginem que hi ha una àvia o una família jove que depèn del lloguer d’aquell local per menjar. Perfecte, parlem-ne. Aquí ningú s’ha de quedar en la indigència. Però per què aquesta cura es té amb uns i no amb uns altres? Algú ha calculat quanta gent que viu de l’hostaleria es pot quedar sense res? Per què el petit propietari de tres, quatre o cinc locals té el seu dret a cobrar garantit passi el que passi i l’empresari i treballador de l’hostaleria no? Diuen que cal “demanar” i “negociar” amb els propietaris. Ho entenc perfectament. Però per tancar 47.929 establiments no ha calgut cap negociació. Es tanca i punt. No caldria repartir millor les càrregues?
La factura dels subministraments. Per què Endesa o Naturgy han de seguir cobrant com si no passés res? No és tan important la salut? Quan el govern obliga a tancar els bars i restaurants el que està fent, de facto, és revocar el dret d’obertura dels locals. Els restauradors han pagat els seus permisos i els seus impostos per poder obrir legalment però d’un dia per l’altre tots els drets adquirits pel seu negoci queden suspesos pel bé de la salut. Per què no es fa el mateix amb els grans oligopolis energètics?
Crec que la resposta és clara: és molt més fàcil suspendre els drets d’un petit empresari (que sol ser empresari, comptable, cambrer i telefonista tot alhora) que tocar els interessos de les grans corporacions o repensar i posar límits al dret de propietat. Els bars han de tancar obligats d’un dia per l’altre però sobre els lloguers i els subministres “cal estudiar solucions”. Uns “estudis” d’unes solucions que arribaran d’aquí mesos o potser anys, quan milers de bars i restaurants hagin tancat, quan milers de cambrers i els seus fills hagin estat desnonats.
Imaginem ara que el 75% dels establiments estan a lloguer. Això ens dona un elevat nombre de propietaris que veurien reduïts els seus ingressos. Ningú es pot desentendre dels seus interessos. Però si tornem a l’Idescat, als 47.929 establiments hostalers hi treballen 197.000 persones. Una mitjana de 4,1 empleats per establiment. A això sumem els proveïdors de menjar d’aquests establiments: el que porta el cafè, qui fa els croissants, el carnisser que hi ven el seu producte, els que reparen refrigeradors, els que venen maquinària, el que porta les verdures… Estem parlant de centenars de milers de persones. Per què tota aquesta gent, que es guanya la vida treballant, ha de renunciar a la seva feina per la salut i els propietaris i els oligopolis de l’energia no? No s’hauria de repartir l’esforç equitativament? Aquest dissabte El Tot Barcelona publicava que “el director general del Gremi de Restauració de Barcelona, ha denunciat la “protecció escandalosa” que estan fent dels interessos del sector immobiliari”.
Sé que la casuística és molt diversa i són moltes les coses que s’han de tenir en compte. S’ha de debatre molt, i tant. Però mentre es debat, s’estudia i s’analitza, aquesta mateixa setmana milers de persones han perdut la seva feina i veuen com s’enfonsa el seu negoci en qüestió de dies. Debatem el que calgui. No tinc la resposta a totes les preguntes que plantejo. El que és clar és que no pot ser que el cost de la pandèmia només el paguin uns. Entre altres coses perquè un país arrasat i ple de negocis tancats, tampoc és cap bon negoci pels propietaris dels locals. Si posem la mirada en el que cadasacú guanyarà els tres mesos vinents, és possible que acabem tots arruïnats per molts anys. I els locals, tancats durant molts anys. Pensem-hi. I fem-ho ràpid. Ens la juguem tots.
PD: L’11 de setembre sortia a la llum la següent notícia: “El Corte Inglés aconsegueix un aval de l’Estat per 1.000 milions”. Per una altra banda els famosos fons europeus sembla que no aniran a ajudar el petit bar que avui està amb l’aigua al coll. Ja veiem els voltors fent voltes: “Endesa planteja inversions de 19.000M€ per als fons europeus” i “identifica més de 100 projectes elegibles per al fons de reconstrucció”. Una altra: “Inditex aspira a fons europeus per una nova seda sostenible”. #AhíLoDejo
