Una vergonya de dimensions continentals. És vital guanyar les eleccions del 21 de desembre, però ara queda clar que aquesta victòria només pot ser un instrument per donar la màxima força a les mobilitzacions que han de pressionar fins aconseguir la desestabilització del règim del 78. En ple segle XXI es van multiplicant els presos polítics i els exiliats, una trista constant històrica en les relacions entre Catalunya i Espanya. Madrid no donarà treva.
Ara pertoca als partits polítics i les entitats civils organitzar una resposta a l’altura de l’agressió. El vicepresident Junqueras i la resta de consellers empresonats, així com el president i la part del Govern que es troba a l’exili, s’han limitat a ser conseqüents amb el mandat que van rebre, primer de les urnes i, més tard, del Parlament de Catalunya. Tant ells com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són presos de consciència, persones compromeses amb un país que té un projecte democràtic ple de dignitat.
Des del restabliment de la Generalitat, el 1931, tots els presidents han patit persecució política per part de les autoritats espanyoles en algun moment de la seva vida, amb la sola excepció de José Montilla i Pasqual Maragall. Ara és la societat catalana qui ha de correspondre a l’honorable dignitat del Govern, l’únic legítim fins la victòria del 21 de desembre.
