“Tirania” ha estat l’últim mot que ha fet servir Quim Monzó en el discurs d’acceptació del Premi d’Honor de les Letres Catalanes. Una intervenció que ha convertit en protagonista el bibliobús que proporcionava llibres a l’escriptor en la seva adolescència i que, molts anys més tard, li va servir per prendre consciència de la tragèdia social i cultural que implicava que aquell mateix vehicle ple de lletres fos el que va traslladar gran part dels intel·lectuals catalans cap a un exili dramàticament incert després de la Guerra Civil. Per això el bibliobús, com a símbol de la cultura i la llibertat, és incompatible amb la tirania que identifica Monzó.
Tot l’acte, al Palau de la Música, ha transpuat llibertat. Llibertat com la que s’exigeix per als que, com Jordi Cuixart, han de mantenir el seu compromís des d’una cel·la a sis-cents quilòmetres de la família. Òmnium és tan gran que Cuixart ha mantingut les seves funcions fins el punt que va ser ell, tot i estar empresonat, qui va comunicar, per carta, a Quim Monzó que havia estat guardonat. I, malgrat això, amb tota la tragèdia que implica, tant ell com Marcel Mauri han ofert un discurs d’inclusió dins d’un país obert i col·laboratiu. Catalunya no només és això, però sobretot és això.
Al Palau de la Música un país s’ha conjurat, una vegada més, per sobreviure. Les lletres de Quim Monzó i l’esforç d’Òmnium en són la prova.
