Entre els episodis de la història de Roma que es fan servir a l’escola per a edificar dels nens i nenes, la de Quint Atili Règul té un lloc d’honor. No és clar que sigui veritable, no hi ha acord unànime entre els historiadors, però el seu valor com arma ideològica del patriotisme romà li dóna la força d’un fet incontestable, un exemple d’heroisme i sacrifici pel bé de l’esperit públic. Règul, general romà, dues vegades cònsol, va ser capturat per l’enemic a la primera guerra púnica. Després de cinc anys de captiveri, els cartaginesos van enviar-lo a Roma com a missatger amb una proposta de negociació o acord. Si el Senat l’acceptava, Règul seria alliberat; si la missió fracassava, el captiu hauria de retornar a Cartago. Règul va comprometre’s voluntàriament a retornar en cas de fracàs. Un cop al Senat, va exposar la proposta de pau i va pregar als senadors que no l’acceptessin.
Els negociadors independentistes que van a Madrid porten diferents propostes i l’estira-i-arronsa de les negociacions és de domini públic. Un brindis per les noves tecnologies que fan gairebé impossible que els polítics segueixin enganyant a la gent per mitjà dels secrets. Una de les promeses de Lenin a la revolució bolxevic era que els tractats internacionals dels sòviets no tindrien clàusules secretes. Després van fer com tothom: secretejar, enganyar i mentir, no només a la gent sinó a l’altra part contractant.
La promesa de Lenin, però, s’ha fet realitat gràcies a la proliferació de mitjans de tota classe, les xarxes, el ciberespai, més l’afició dels polítics a parlar per donar-se importància, cosa que han après a la televisió, on es fa avui la política. I això sense comptar amb el costum de dir en públic una cosa i una altra en privat, de manera que, com que ningú es no es refia de ningú, tot s’acaba sabent.
És d’esperar que els dos grups negociadors tinguin resultats diferents. D’ERC ja se sabia que estava disposada a cedir el que fos per mor de l’estabilitat. La seva justificació que sempre será millor un govern progressista que un altre reaccionari s’ha ensorrat en comprovar-se que el PSOE és tan dur o més que el PP en relació amb Catalunya i UP només mira i calla, alegre que ningú es fixi molt en ella. El “govern d’esquerres”, segons diu Rufián és una mentida.
Quin paper pot fer ERC? Perquè l’important no és Espanya sinó Catalunya i aquí la seva tàctica divisionària ha estat un fracàs. JXC, en principi, es manté en el no, i simbolitza l’independentisme, mentre que ERC apareix com els botiflers, amb un agreujant: que quan la burgesia parlava del peix al cove, hi havia peix i hi havia cove. Ara no hi ha res. Tan sols paraules que el vent s’emportarà.
El govern ofereix més Estatut i més diners. És una presa de pèl. Elemental en la bargaining theory és que la primera aposta sigui molt baixa, per deixar-se marge de negociació i afeblir la moral de l’enemic. Però aquesta proposta no és baixa sinó directament un atac. Un més. El govern té opcions alternatives i pot fer-les valer. Una gran coalició PSOE / PP amb 220 diputats és una alternativa molt ben vista en els cercles de poder, la casa reial i fins una part important de la militància socialista.
Tot això deixa a ERC en una situació ridícula, just resultat del fet de portar a la negociació a un portaveu d’una incompetència tan sols superada pel seu arribisme i falta d’escrúpols. ERC no té possibilitat d’amenaçar perquè ni els seus vots ni la seva abstenció són necessaris. Però ha d’arribar a algun acord sota pena que a Catalunya se li revolti l’electorat. I se li revoltarà ja que, en cas d’arribar a un acord, serà de pura circumstància perquè el PSOE presumeixi d’esquerrà. Però no cedirà res i seguirà impedint que els catalans exerceixin els seus drets fonamentals.
ERC haurà d’investir amb una promesa que Espanya no pensa complir. I el ressò en Catalunya serà catastròfic. Fins a perdre. O bé, espantada, pot retornar al “no” i ho farà al furgó de cua, amb totes les seves mentides al aire. Régulo, home de paraula, va retornar a què ho executessin enmig d’horribles turments. La delegació erkiana que no només no té paraula sinó que no sap ni el que és, no tindrà similar destí perquè som civilitzats i el seu portaveu és qualsevol cosa menys un exemple de res.
