Els Estats Units és un país on, com tots els països, es prenen decisions positives i decisions negatives. Com que són la primera potència mundial aquestes decisions ens afecten molt, ja sigui per bé o per mal.
Deixant clar prèviament que la política exterior de George W. Bush va ser negativa, penso que la política exterior nord-americana ha de ser analitzada detingudament i no pel broc gros com es fa sovint des de moltes tribunes d’opinió. Quan això passa els partidaris del “vols dir que no?” hem de preguntar al nostre interlocutor anti-americà què en pensa de l’alliberament d’Europa per part dels Estats Units a la Segona Guerra mundial. La resposta segurament serà que ho van fer per interessos econòmics (cosa que si fos certa no trauria el fet que ells van ser els qui van derrotar els nazis). Però per a portar la contrària als anti-americans el millor que puc fer és treure a la conversa les guerres dels anys 90 als Balcans.
I és que fa cosa de deu anys l’OTAN (liderada per l’exèrcit dels Estats Units) va haver de venir a treure les castanyes del foc intervenint militarment a la guerra de Bòsnia, obligant les parts a asseure’s en una taula i firmar els acords de pau de Dayton (als Eua). I poc més tard el mateix govern americà va haver de tornar a fer el mateix paper un cop Slobodan Milosevic va demostrar no haver après la lliçó de Dayton atacant Kosovo.
En aquells temps hi havia una administració demòcrata, liderada per Bill Clinton. Ningú sabrà mai què hauria fet Bush en el seu lloc ni què hauria passat si Clinton s’hagués trobat amb l’atemptat de l’11-S. El que sí que sabem és que l’any 1995 es va perpetrar al poble de Srebrenica (Bòsnia-Herzegovina) la major matança des de la segona Guerra Mundial a Europa amb 8000 bosnis-musulmans morts, on l’exèrcit serbobosni va assaltar una ciutat teòricament protegida per 400 cascos blaus holandesos que es van rendir i van ser presos com hostatges.
El delegat de Clinton als Balcans, Richard Hoolbroke, va haver negociar pacientment en un conflicte entre uns serbis i uns croats amb les coses molt clares, uns bosnis indefensos i una ONU i una UE paralitzades per la diplomàcia inútil. Holbrooke va deixar constància del procés en el seu llibre “To end a war”(disponible a Amazon en anglès i castellà) i malgrat que la seva diplomàcia es va demostrar insuficient (a Kosovo mateix poc després) sí que va ser el polític menys ineficient de tot aquell drama, davant per exemple d’un govern holandès que va dimitir l’any 2002 un cop aclarit que va tenir part de responsabilitat en el desastre(val a dir que amb 400 soldats holandesos Srebrenica era indefensable, van ser abandonats deliberadament). Per això Hillary Clinton, la nova secretària d’estat dels Estats Units, ha nomenat a Holbrooke delegat de l’administració Obama a Afghanistan i Pakistan.
I si Holanda, el seu govern i el seu exèrcit van tenir una relació directa amb la massacra de Bòsnia, és aquí al Tribunal Internacional de la Haya (capital política holandesa) on es va jutjar a Milosevic i on s’està jutjant al líder serbobosni Radovan Karadzic, qui en un atac de legalisme afirma que el mediador americà Holbrooke li va oferir immunitat (cosa que si fos certa no perdonaria els crims que ha comès). Mentre es fa justícia (tard i malament) a tanta gent, se segueix a l’espera que algun dia es detingui al líder militar serbobosni Ratko Mladic (qui s’amaga a les muntanyes de Bòsnia), detenció que dependrà de les ganes que tingui Sèrbia d’entrar a la UE com ja han fet els seus veïns eslovens i faran properament els croats.
