Ho veig negre i ho pinto negre

"Em sembla com si aquests dos estessin d'acord només en una cosa,... i no és precisament l'Estatut"

Vivim temps incerts. Ni el Barça ni les poques estones de sol que ens regala aquest mes de maig poden esvair els núvols negres que ens encongeixen el cor i ens ocupen el pensament. Tot i les últimes i esperançadores dades de l'atur, sabem que la crisi no està ni molt menys passada, que el consum és encara molt baix, que les empreses tenen dificultats i els treballadors temen perdre la feina, que el sistema financer encara no ha actualitzat el valor real dels seus actius immobiliaris que la poden fer enfonsar, que no podem augmentar ja més un dèficit públic desbocat, i intentem foragitar com podem, en públic i en privat, les comparacions amb Grècia, les mesures d'austeritat real, el fantasma d'una encara més gran i forta recessió que fes trontollar la moneda d'aquesta Europa dispar.

La realitat és tossuda, i no hi ha més remei que afrontar-la, i millor si ho fem sense autocompassió i planyiments. Tampoc hauríem d'entretenir-nos mirant qui en té la culpa, sincerament no crec que serveixi de res.

Enmig d'aquestes preocupacions, ha anat creixent amb elles una gran ombra que les acompanya. La sensació de que hi ha la temptació d'aprofitar-se del moment per recentralitzar. A l'hora de retallar despesa pública, és una idea senzilla i "neta" pensar que només l'Estat és necessari, i que potser eliminar o reduir l'autogovern de les Comunitats Autònomes ens faria estalviar. Aquesta idea ven dintre i fora d'Espanya. Recordem el conegut article de The Economist "The party is over", on s'entenia l'estructura territorial espanyola com una autèntica "festa pressupostària". Això combinat amb el poc sentiment autonomista d'algunes regions i adobat amb algún exemple de despesa supèrflua autonòmica -per desgràcia no són difícils de trobar-, i ja tenim montat un discurs antiautonòmic ben galdós.

Per sort o per desgràcia nostre, Catalunya, els seus habitants i l'abrumadora majoria dels seus representants parlamentaris, tenim molt clar que Catalunya és una nació. Que és la Generalitat la que paga els mestres, els metges , els mossos, els serveis socials i els d'ocupació, entre d'altres, i el que no sabem molt bé és què paga l'Estat, a banda de la delegació d'Hisenda, i fins ara les xarxes de trens de Renfe que mantenia en un estat lamentable. També sabem que controla l'aeroport, i que no el vol deixar creixer ni deixar de controlar.

Davant aquesta situació, veure com es reunien els líders dels dos grans partits espanyols no em va generar precisament tranquil.litat . El resultat de la reunió sobre l'acord en regular les caixes, tampoc. Em sembla com si aquests dos estessin d'acord només en una cosa,... i no és precisament l'Estatut!. En la roda de premsa que va donar el dijous el president del partit popular després de reunir-se amb el de la Generalitat va quedar molt clar quina és l'estratègia: no cal que siguin els partits els que declarin la necessitat de recentralitzar, perquè ara hi ha uns magistrats intal.lats a perpetuïtat en el TC que ens diran que la Constitució els obliga a abolir l'autogovern. I són els únics que poden dir que la Constitució no s'ha de llegir literal, sinó eliminant allò que fa referència a les nacionalitats i al dret a l'autonomia. Va dir el senyor Rajoy que no cal renovar, potser sí modificar la Llei orgànica per tornar a establir el recurs previ d'inconstitucionalitat que, no ho oblidem, es va treure per què es va veure que convertia al Tribunal Constitucional en legislador de facto.

 
 

Comentaris