Ho tornarem a fer, però fem-ho bé, si us plau!

Tinc la sensació, a mesura que passen el temps i els esdeveniments, que a Catalunya vivim una mena de festival del disbarat polític que s’està allargassant.

No puc sostreure’m de la sensació de viure temps polítics no gaire normals, i no em refereixo pas als judicis i la mala bava que ens aplica l’aparell de l’estat espanyol, que ja dono per descomptada. Tinc la sensació, a mesura que passen el temps i els esdeveniments, que a Catalunya vivim una mena de festival del disbarat polític que es va allargant massa: nomenaments del primer que passava per allà, llargues espirals de declaracions, menyspreu de l’experiència i del sentit comú, de la ponderació, de la feina ben feta i del sentit de la responsabilitat. Estratègies del tres al quarto, persones erigint-se en portaveus grandiloqüents i efímers, els mitjans de comunicació donant credibilitat al primer que fa unes declaracions que potser volen dir alguna cosa -o potser no, però tant li fa. Primer parlo i després penso, primer disparo i després apunto...

A la política catalana avui es deixen de banda algunes qualitats importants en la designació de responsables de labors institucionals, i en canvi es premien -més que en d’altres moments- atributs com la fidelitat canina o d’altres no necessàriament positives per al lideratge. A l’espai post-convergent hi ha massa líders (o gent que ho intenta) i a ERC només n’hi ha un i està a la presó.

L’altre dia em vaig recordar de les crítiques que es llançaven contra Artur Mas quan va ser designat candidat a succeir Pujol com a líder de Convergència, als inicis del s. XXI: que si el van posar a dit, que si no tenia experiència, que si naps que si cols... I això que havia estat director general, conseller d’obres públiques, d’economia, portaveu del Govern, conseller en cap, secretari general del seu partit substituint a Pere Esteve... Si ho comparem amb el que ha passat darrerament, quin canvi! Puigdemont fou nomenat a dit, d’un dia per l’altre, i aquest designà el seu substitut a l’alcaldia de Girona amb una jugada per a l’oblit. El President Torra, a qui un bon matí va tocar agafar el toro per les banyes, capeja com pot el temporal a l’espera que algú posi ordre a casa i talli el bacallà ben tallat (si no està ben tallat és impossible que el compri ningú). Elsa Artadi va passant d’un alt càrrec a l’altre, per sobre dels resultats de les primàries que van triar Neus Munté i parapetant-se amb la figura de l’empresonat Joaquim Forn...

El factor “aleas”, l’atzar, la casualitat -la combinació d’elements no controlables que conflueixen per a generar fortuna o desgràcia en les persones i per a produir esdeveniments- és essencial en la història del pobles, tal com recordo que explicava el pedagog Jordi Galí i Herrera (Barcelona,1927) fill d'Alexandre Galí, quan parlava d’història de Catalunya i ho contraposava al determinisme marxista. No menystenia pas les actituds de les persones, però no oblidava el factor atzar. Galí, fervent defensor del personalisme cristià, és a dir, de la responsabilitat personal envers la col·lectivitat, segur que ho lligava amb la creença en la facultat humana de decidir lliurement: el lliure albir.

Veient la quantitat d’erros estratègics i de procediment comesos pels responsables polítics de la banda nacionalista catalana -avui per avui anomenada independentista- suposo que el factor atzar és important, però el lliure albir també hi juga a fons. I tinc la sensació que el determinisme, en aquest cas un fatalisme, també hi té influència. Però si creiem en la teoria personalista -la responsabilitat personal per a fer les coses bé, quan toquen i com toquen- llavors estem obligats a ser honestos i abnegats.

Quan sento això del “ho tornarem a fer”, que em plau en tant que manifestació de lliurament als principis de la llibertat de Catalunya, espero que no inclogui la quantitat de jugades errònies o “farols” que hem vist fer els darrers anys. Vull entendre que es vol dir que ho tornarem a fer, però que ho farem bé i no pas com fins ara. Llavors d’acord!

 

Evidentment tot s’aguanta sobre l’obtusa actitud de les altes esferes espanyoles de reprimir la població catalana i allò del “antes partía que doblá”. Catalunya és un gra amb el que ja conten, tot i que avui s’ha ben infectat, fa malet, i pot esdevenir volcà. Però també es pot enquistar.

I estant així les coses crec que a Catalunya som moltes les persones que tenim l’esperança que el lliure albir trïi l’actitud responsable que alliberi les energies avui dolorosament acumulades. Per això cal tornar a fer les coses bé: el que toca, quan toca. I amb generositat, sobretot, generositat, benvolguts dirigents o aspirants a dirigents! Però si us plau, no ens feu veure a galet, perquè la confiança costa molt de guanyar i es perd massa de pressa. Que el lliure albir ens faci lliures!

 

Comentaris