Ho hem canviat

"Ens ha de fer sentir orgullosos que fins i tot els rivals polítics de l'independentisme hagin abraçat amb passió valors que Òmnium o l'ANC han treballat anys per difondre."

Qui sap com acabarà això del Procés. És tot un misteri. Hem d'agrair aquesta incertesa als nostres polítics, que han mantingut en secret tots els detalls possibles. Encara no sabem si per habilitat o per falta absoluta de previsió. Tant se val. Ens han regalat més d'un any d'aventures fabuloses, resistència, bogeria i fets heroics i imprevistos. És possible que, igual que els va passar als guionistes de Perdidos, no han sabut ben bé com tancar tot això. El misteri se'ls ha menjat i ha quedat tot obert. Uns diuen que hem avançat, altres que hem reculat, i alguns, des de la presó o l'exili, demanen que tanquem aquest serial tan ràpid com sigui possible. No ho sé pas. De debò. No sé què passarà i dubto que les coses hagin millorat prou després de tot aquest caos. Ara bé, hi ha una cosa que és nova i que molt difícilment canviarà a partir d'ara. Hem perdut la por a queixar-nos. Hem perdut la vergonya de sortir al carrer. Hem perdut la timidesa i hem guanyat la dignitat de demanar allò que és nostre. I tot de manera pacífica.

 

No posaré com a exemple la formidable quantitat de manifestacions independentistes que hem fet des que van tombar-nos l'Estatut. Els Onze de Setembre reivindicatius, multitudinaris i pacífics, les lectures públiques a la plaça de Sant Jaume o les activitats de tardor de l'1 d'octubre. L'exemple més fabulós de l'èxit d'aquesta nova empenta cívica fou la manifestació espanyolista del 12 d'octubre a Barcelona. Una movilització que pretenia, de manera literal, equiparar-se amb les grans accions reivindicatives catalanistes. Una manifestació festiva, en positiu, clarament obsesionada per no fer merder, molt capficada per conceptes com el respecte (paraula proclamada reiteradament per l'organització durant tot l'acte, no obstant amb certa por que algun aldarull significatiu els tirés per terra la consigna). Ens ha de fer sentir orgullosos que fins i tot els rivals polítics de l'independentisme hagin abraçat amb passió valors que Òmnium o l'ANC han treballat anys per difondre. Valors que, amb el temps, han demostrat una força i una efectivitat infinites. Queda enrere el temps obscur quan alguns pensaven que la violència podia tenir una part positiva. Els que pensaven que potser pegant i amenaçant el rival desistiria. O aquella etapa en la qual els ciutadans havien regalat el carrer a les terrasses dels bars. Vivim un nou món.

 

 

Un món on els ciutadans volen fer política i surten al carrer per exigir el seu dret. Un món on la pau i la civilització valen el seu pes en or. Un món en què el feixisme, en totes les seves formes, s'assenyala com un monstre anacrònic. Un món nou que es diu Catalunya i que està construint una manera bonica de fer país des de baix. I sense ni un paper al terra.

 

 

Comentaris