Ho confesso: vaig ser constitucionalista

"Ara la Constitució està en mans dels paramilitars, els mateixos del franquisme però amb uniformes nous"

No es pot negar que milions i milions d'espanyols i de catalans (quan eren termes més o menys equivalents, amb certs i prudents matisos) van viure molts anys encisats amb la Constitució del 78. Jo en sóc un: era jove, tenia ganes de deixar enrere les velles històries familiars i m'ho vaig creure. L'edat no em va permetre votar en aquell referèndum del 6 de desembre del 78, però hauria votat que sí. Després em vaig comportar com si ho hagués fet.

 

Aquell conte de fades em va funcionar fins al 93, més o menys. Els vomitius escàndols del felipisme em van regirar l'estómac, però encara me'l va regirar més adonar-me'n que en el fons a la majoria de la gent ja li estava bé. Sí, el 1996 va guanyar Aznar, un llop disfressat de xai constitucionalista, però no es tractava de fer neteja, sinó de canviar el conductor del camió de la merda. Els anys de la «turbo economia» de Rato i companyia van servir de sedant: tothom (bé, no exactament, posem que el 70-80%) va fer pasta en aquells anys, molta gent es va apuntar a inflar la bombolla i les coses van anar raonablement bé fins al 2008. La Constitució del 78 complia aleshores 30 anys i encara no sabíem que estava tocada de mort.

 

Tot era mentida, sí, però quina boníssima i agradabilíssima mentida. No només compràvem i veníem pisos, demanàvem hipoteques astronòmiques i foníem les targetes de crèdit. També teníem una policia catalana, per exemple, que va fer desaparèixer gairebé els paramilitars de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. La mentida era més mentida, però funcionava: la millor Catalunya de la història dintre de la millor Espanya de la història. Qui no hagués comprat aquella moto?

 

La infecció va començar amb la «segona transició» que es va inventar Aznar. Ell, que havia estat contrari a la Constitució, es proposava ni més ni menys que capgirar-la com un mitjó. Aznar tenia el projecte de fer la Constitució d'Aznar, sense tocar ni una coma del text. Però no era només un il·luminat. Era el líder d'un projecte de renacionalització d'Espanya que trobava simpaties, ecos, a dreta i esquerra. Ell, quan va aconseguir la majoria absoluta amb el canvi de segle i de mil·lenni, va canviar de via aquell tren d'Espanya que, aparentment, deixava enrere un passat atroç, mesquí, miserable. Deu anys després, el 2010, va ser evident què estava passant, quan l'Estatut de Maragall va naufragar a Espanya i a Catalunya. Però ja feia una dècada que el tren anava en una altra direcció i que el maquinista i el guardaagulles Aznar avançava poderosament, orgullosament, cap a la reconstrucció de la idea imperial d'Espanya que tants bons resultats li havia donat a Franco.

 

Pel camí, molts d'aquells constitucionalistes ens vam anar caient del tren. Alguns van saltar, d'altres van ser expulsats o simplement van relliscar, és igual. No es pot pas dir que el tren vagi buit: va ple, pleníssim, de gent. Evidentment, els és igual la Constitució que porten per bandera. La qüestió és una altra bandera, la «rojigualda», que ha aconseguit prostituir la Constitució que havia de regenerar-la i convertir-la en una bandera de futur.

 

Al final, va tenir més pes i més força la bandera de Franco, a la qual, per allò de l'estètica, li van treure la gallina. O l'himne sense lletra. O l'Azor on navegava, tan prepotent, Felipe González.

 

 

Els desnonaments i les misèries de la crisi van despullar la Constitució. La corrupció sistèmica, a Espanya i Catalunya, va corcar-la sense remei. El reconeixement constitucional del deute, obra de Zapatero, va despullar-la una mica més. La deriva del Tribunal Constitucional i del poder judicial, convertit en el «rompeolas de todas las Españas», va acabar de rematar la feina. Ja teníem el franquisme sense Franco, la Constitució sense ànima, l'Estatut raspallat a cops de ribot...

 

I ara som aquí, presoners, ostatges, d'aquella Constitució que havia de servir per deixar enrere la pitjor de les Espanyes possibles, la que obria espais d'entesa o almenys de respecte, la que ens va permetre reenganxar-nos a Europa... 

 

Ara la Constitució està en mans dels paramilitars, els mateixos del franquisme però amb uniformes nous, i dels jutges que substitueixen el TOP i els tribunals del franquisme. I ho celebren, clar que sí, amb aquell orgull tan hispànic, amb la seguretat que dóna tenir soldats, policies i jutges per imposar unes noves regles de joc, que són les de sempre, les del general que després de mort va aconseguir infectar tota una democràcia. Han trobat l'argument perfecte per perpetuar-se en el poder i imposar-lo: un cadàver de Constitució, un cadàver de democràcia, que els cucs es mengen i seguiran devorant fins que no en quedi res. Al final, el Franco embalsamat haurà estat el gran supervivent, el gran transmissor, a través de la monarquia i el règim, del vell virus hispànic que tot ho mata. Ha durat més Franco que la Constitució. És evident qui ha guanyat i que rucs i ingenus érem els que ens vam creure aquella estafa.

 

Comentaris