Ja fa unes quantes setmanes que, quan l’escolto i la veig, puc imaginar-la de petita, al pati de la seva escola, dient ?per exemple? “pues el coche de mi padre es más caro y corre más!”
De cotxes, de diners i de velocitats les nenes petites no en saben molt, però puc sentir el seu to i puc imaginar-la perfectament en aquella escena, perquè l’escolto ara a diari, i la veig com fa gestos, parlant amb arguments absurds, construint escenaris que no existeixen sobre no se sap ben bé quina realitat, defensant que el pare (de l’Estat, del govern, del PP) correrà més, arribarà abans, tindrà més poder i castigarà, si cal.
Soraya Sáenz de Santamaría va créixer ?sens dubte? en el patriarcat, i ha après a fer política del poder des del patriarcat. Tant que s’inventa una Catalunya que no existeix per a defensar el poder del pare. A Soraya, si veiés el pare vençut, li cauria el patriarcat i li quedaria buida la vida de sentit.
A Catalunya caldria anar pensant la possibilitat d’afegir, a la pregunta de la tardor, després d’ “independent”, un “no patriarcal i feminista?” (amb el possible “vol vostè una república”, o “un estat”, o com es plantegi… davant), perquè també en tenim, de patriarcat per tot arreu.
La setmana passada, insistentment a les pauses de les programacions, TV3 emetia el ja qüestionat anunci del partit entre la Juventus de Torí i el Reial Madrid. És obvi que l’anunci parlava de futbol i que el futbol que es veu, que es ven i que es compra el juguen homes, però l’anunci emfatitzava l’heroïcitat masculina d’una manera escandalosament patriarcal: frases com “només onze homes”, “tocats per una vareta màgica”, “poden capgirar la història”, un muntatge fet amb un recull de gestos físics dels jugadors portats a l’extrem i una música de fons de to heroic eren els ingredients de l’anunci que, a més, refermava la idea que la història, els grans canvis, només els poden fer homes.
Les coses així, no m’estranyarà si, a la nova República, tenim Sorayas Sáenzs de Santasmarías!
