HISTÒRIES DE GENTS

"Quan la Chimamanda va tenir a les mans les històries de Chinua Achebe i Camara Laye, per citar només un parell d'autors africans, se'n va adonar que la seva terra existia també en la literatura"

Chimamanda Ngozi se'n va anar a estudiar als Estats Units a l'edat de dinou anys. La Chimamanda va començar a escriure als set anys. Als seus relats, sortien homes i dones de pell blanca i ulls blaus que menjaven pomes i bebien cervesa de gingebre. Jugaven amb la neu i se sentien afortunats el dia que el sol sortia. Aquests personatges poc tenien a veure amb aquella nena de l'aldea Abba, a Nigèria. A l'edat de dinou anys, va fer 10.000 quilòmetres per anar a estudiar a la universitat de Drexel, a Filadèlfia. La seva companya d'habitació es va estranyar de poder escoltar la Mariah Carey al reproductor de música de la Chimamanda enlloc de les músiques tribals. Es va sorprendre també veient com sabia fer anar els fogons aquella noia africana, com si ho hagués fet tota la vida. Evidentment, tampoc no s'esperava el nivell d'anglès que tenia la Chimamanda, tot i que a Nigèria l'anglès és la llengua oficial. A la companya d'habitació de la Chimamanda li havien explicat una única historia de l'Àfrica i dels seus habitants.

Diàriament, podem reconèixer vels sobre les històries úniques de les persones. No és cert que ser africà sigui sinònim de pobresa, malgrat que, en aquest continent, hi ha un major nombre de gent que pateix fam. Quan generalitzem, posem un vel per damunt la persona que ens impedeix veure-hi a través: perdem la unicitat. Per exemple, la Irene, una noia de pell avellanada i ulls torrats, tan menuda com valenta, que va venir a Barcelona des de la ciutat boliviana de El Alto, fa quatre anys, ha pogut i ha volgut bandejar la història única sobre els catalans. No hi ha tancament, fredor o distància en la Teresa, la padrina de la Irene. Ben al contrari, s'ha convertit en una amiga en qui confiar. D'uns quants quilòmetres més amunt, de Ciutat de Mèxic, és el Pedro, loquaç, autodidacte i entranyable, va vincular-se amb Catalunya des de l'arribada. El Pedro ha estat aprenent el català de manera autodidacta i ha fet un treball de dicció per portar a escena l'obra de teatre "Cent". Si no ha repetit cent vegades la frase "els micos, els arbres i els peixos, a l'aigua," no l'ha repetida cap vegada. Així com, "pitjor" per "pichor", "més" per "más"... També va estretir el vincle amb Catalunya quan va descobrir que, Jaime Nunos, aquell espanyol que va crear l'himne mexicà, juntament amb Francisco Gonzalez Boca Negra, era de fet un gironí, amb el nom de Jaume Nunos. Dins de la Irene i el Pedro i respecte enfora, la distància amb la terra d'acollida s'ha esmicolat.

Per molt enquistada que estigui en la consciència de qui l'ostenta, podem fer esberlar qualsevol història única. Quan la Chimamanda va tenir a les mans les històries de Chinua Achebe i Camara Laye, per citar només un parell d'autors africans, se'n va adonar que la seva terra existia també en la literatura. Aleshores, els seus personatges van deixar de menjar pomes per menjar mangos i la seva pell blanca va tornar-se del color del cacau. La seva gent havia transcendit. De la mateixa manera, les històries del Pedro i la Irene transcendeixen; emanen l'aroma del coratge, coratge per tirar endavant les seves vides, fora de casa seva, i, per no haver-se cregut les idees preconcebudes sobre la terra d'acollida. Estic convençuda que, d'aquí uns anys, -no sé quants-, les històries úniques sobre Catalunya seran desligitimitzades per gent com tu i com jo o com la Irene i el Pedro; suficientment murris com per no combregar amb una història única.

 
 

Comentaris