HISTÒRIES DE BURROS

"Veient la lamentable situació, l'alcalde va decidir apujar els impostos, baixar el sou dels funcionaris i congelar les pensions"

Hi havia una vegada un home que va arribar a una vila on mai de la vida hi havia posat els peus disposat a comprar burros, oferia 100 euros per exemplar. Bona part de la gent d'aquell llogarret li van vendre els seus animals.

L'endemà en va oferir un preu millor: 150 euros, i una altra part de la població li van vendre també els seus.

Acabats aquests tractes va pujar l'oferta i oferia 300 euros per cada ruc, de manera que els que encara no li n'havien venut cap es van afanyar per efectuar la transacció. Al poble no hi quedava ni un sol burro.

En veure que no hi havia més ases, va llançar la darrera oferta comprometent-se a pagar 500 euros per cada bèstia en el ben entès que la setmana següent tornaria per a efectuar el negoci i se'n va anar.

Però en aixecar-se el sol aquella bona gent es van trobar a la plaça del poble amb l'ajudant d'aquell home misteriós que portava lligats tots els burros que li havien venut el dia anterior. Com que els vilatans confiaven en poder-los vendre per 500 euros la setmana entrant, van comprar els seus propis animalets a 400 euros, i qui no disposava de prou diners, va demanar préstec ja que aquell mosso no fiava i ningú estava disposat a perdre's un negoci tan senzill i suculent. De fet, entre tota la gent del poble van comprar fins al darrer ruc de la comarca.

Naturalment com tots vostès suposen aquell paio no va comparèixer mai més, ni tampoc el seu amo, per desesperació dels veïns. El cas és que el poble va quedar ple de burros i de gent endeutada fins a les orelles i mirin vostès com va anar:

Els que havien demanat emprèstit, en no vendre els ases no el van poder tornar. Els qui havien deixat els diners van anar a queixar-se iradament a l'ajuntament de la vila amb l'argument que si no cobraven s'arruïnarien ells mateixos, la qual cosa suposaria que no podrien continuar fent préstecs i en conseqüència el poble sencer se n'aniria a can pistraus.

Per tal que els prestamistes no s'enfonsessin en la misèria, l'alcalde va optar per donar-los diners, en lloc de deixar-los als seus vilatans endeutats per tal que els tornessin a qui els havia fet el préstec. Tot plegat va conduir que aquests prestamistes, un cop embutxacats els cèntims del consistori, no van perdonar el deute als habitants del poble, que van continuar igualment endeutats ara ja fins a les celles.

L'alcalde, per tal d'escampar la mala maror va dilapidar els diners que quedaven a la casa de la vila en festes, balls i convits. A resultes d'això, va quedar també entrampat i no li va tenir cap més remei que demanar diners als altres ajuntaments dels voltants tot i que aquests no en van voler ni sentir a parlar perquè en estar tan endeutat consideraven que no els podria tornar allò que li deixessin.

De manera que els qui van fer el negoci dels burros primer de tot van continuar ben rics, els prestamistes que van assaltar les arques del consistori es fan folrar els ronyons, doncs continuarien cobrant les quotes més els interessos als pobres veïns ja completament arruïnats que, carregats de burros, no els podien tornar a vendre perquè s'havien devaluat tant que no els donaven ni la cinquena part del que van pagar pels animals.

Veient la lamentable situació, l'alcalde va decidir apujar els impostos, baixar el sou dels funcionaris i congelar les pensions.

 
 

Comentaris