Una de les singularitats de bona part de les novel·les històriques de la literatura llatinoamericana, com a mínim, entre les més excel·lents, són narracions des de fora del poder, mentre que d’altres es consagren al gènere de ‘novel·la del dictador’, visitant la vida i obra dels dictadors llatinoamericans. Entre elles cal destacar Jo el Suprem d’Augusto Roa Bastos. En elles, són més poderoses les històries que la gran Història. A la novel·la La Fi del Món de Mario Vargas Llosa, un personatge messiànic, il·luminat i amb ferotges conviccions, com és el fanàtic Antonio Conselheiro, mou consciències i mobilitza els desheretats del nord-est del Brasil. I ha de ser una dona humil, però forta, com Jesusa Palancares, la que ens ensenyi com va ser la revolució de Zapata i Pancho Villa a Mèxic; un personatge creat per l’escriptora Elena Poniatowska per mostrar un temps revolucionari a través dels ulls d’una testimoni menuda davant la gran Història. O és Ti Noel, en la seva convulsa Haití, en la veu literària que dóna vida a Alejo Carpentier a la seva obra El Regne d’aquest món, qui adverteix que el poder de l’home, quan no està en comunió amb els petits fenòmens de l’existència, sol aniquilar aquell que el posseeix. Per això, Carpentier descriu el regne de Ti Noel com ja ho va fer Cervantes amb el Govern de l’ínsula Barataria de Sancho Panza. Així el descriu: “Instal·lat a la seva butaca, entreoberta la casaca, ben calat el barret de palla i gratant-se la panxa nua amb gest lent, Ti Noel dictava ordres al vent. Però eren edictes d’un govern plàcid, ja que cap tirania de blancs ni de negres semblava amenaçar la seva llibertat”. Una part d’escriptores i escriptors trien el camí de relatar històries entre realitat i el real meravellós per donar sentit a la seva història.
Aquest notable aspecte ens posa sobre la pista que no són els grans homes, els napoleons del món, com ja va saber albirar Tolstoi a Guerra i Pau, els que determinen l’esdevenir d’una nació. Són els personatges perifèrics, ignorats per la gran història, siguin recreats o inventats, els que mostren la dimensió moral d’una comunitat i els seus èxits. Les històries i no la història són les que defineixen un moment, el nodreixen d’una particular llum que ens mostren fins a quin punt avui triomfen en el món literari en revisar i fer reviure al lector relats oblidats, personatges desconeguts, com en cas de la novel·la de Max Besora Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, Conqueridor i fundador de la Nova Catalunya. Un relat sobre la vida, obra i proeses d’un il·lustre català que recobra tota la seva força en l’obra de Besora. Com diu Walter Collini en el pròleg del llibre “Les aventures i desventures de Joan Orpí esborra la distinció entre poiesis i mimesi (o el que és el mateix: invenció contra història, perquè l’una i l’altra són dues cares d’una mateixa moneda)”. En el capítol X del llibre el “real meravellós” treu el cap en el relat quan la Mare de Déu de Montserrat “levitant enmig del prat” li demana que fundi la Nova Barcelona (Veneçuela) i per extensió la Nova Catalunya, exigint a Orpí que imposi tres condicions als nadius: 1/ Que tots els indígenes aprenguin català; 2/ Que tots siguin batejats amb la gràcia de l’Autor de la vida; i 3/ I que mengeu herba d’aquell prat d’allà!. Una visió divina, com ens diu Besora, per viure lluny de tot mal. El real maravellós també es dona en la nostra literatura i en la nostra història.
