Història d'un músic de cobla republicà

"En Tasanet va acabar coincidint a la presó de Girona amb el seu fill, Pepet, també músic i home d'esquerres, amb qui, juntament amb d'altres companys presos, acabarien formant una petita banda a la mateixa presó"

3 de febrer de 1939. Fa gairebé 75 anys. El dia és fred i gris, de color de cendra xopa. A primera hora s'han sentit uns trets que semblen venir del castell de Farners. La ciutat espera, en silenci.

Un home s'ha aixecat al matí, d'hora. S'ha vestit, s'ha posat la corbata i ha practicat una mica amb el seu estimat fiscorn, que tant enyora. La música ho ha estat tot per ell. Des dels 16 anys que toca en una cobla o altra. Viu de la música i en ella troba la pau que tant li ha mancat els últims mesos. Ha fet un petó a la seva filla Maria i ha dit a la seva dona que no patís, que era el seu deure, que havia d'anar-hi. I ha sortit al carrer.

Travessa aquella ciutat deserta i no pot deixar de somriure quan recorda tota la gent que s'apilava a casa seva la nit passada. Els "propietaris" i els homes de la Lliga de la ciutat, els Srs. Oller, Llavari, Rodó, Bofill, Torra, entre d'altres. Tots havien acabat refugiant-se a casa seva, a casa de l'alcalde de Santa Coloma de Farners, aquella nit tan llarga i tan negra, fosca com la gola del llop. Esperaven. I sabien que a casa d'en Tasanet estarien segurs.

Ell no volia ser polític, ni molt menys l'alcalde de Santa Coloma. Però els seus amics d'Esquerra Republicana el van convèncer: "Tasanet, no queda ningú més. Et toca a tu." I, resignat, en Baltasar (Tasanet) Alsina ho va acceptar.
Havia arribat a Santa Coloma feia anys, des de Breda, on havia nascut el 1880. Allà va aprendre a tocar el violí i als 16 anys debutava a l'orquestra de Sant Celoni. Als 24 s'establia a la capital de la Selva, on ingressaria a la cobla La Farnense. Tres anys més tard es casaria amb Conxita Serra. Anaren a viure a un pis del carrer Beat Dalmau, on naixerien alguns dels seus fills. I entre sardanes i cançons, passaren els anys de la Mancomunitat, passà la dictadura de Primo de Rivera, passà la República i arribà la guerra civil. La seva vida, fins al 1938, està marcada per la música.
Amic de l'alcalde Lluís Mon, d'ERC, però també dels senyors de la Lliga, a últims d'abril de 1938, el president i el secretari de la Federació de Sindicats Agrícoles li proposaren d'acceptar el càrrec d'alcalde de Santa Coloma: "Sou un home conegut i respectat per tots i a més no esteu condicionat per partits polítics ni sindicats. No patiu, tindreu l'adhesió de les persones benestants." Tasanet ho acceptà.

Durant aquells deus mesos lluità per mantenir la pau i un cert ordre -l'ordre possible en aquelles circumstàncies. La guerra avançava. Aviat el front republicà s'ensorraria. El 26 de gener els franquistes entraven a l'avinguda Diagonal de Barcelona. L'1 de febrer travessaven la Tordera.

"El 3 de febrer, a les quatre de la tarda, l'Espanya de Franco entra a Santa Coloma. Com a autoritat que encara sóc, em trobo en el saló de plens de l'ajuntament, solament acompanyat per l'amic Pere Mont, músic. De tots els companys que formàvem l'Ajuntament, no se n'ha presentat ni un. Uns soldats han pujat l'escala i arriben al Saló. Els comunico que sóc l'alcalde de la població i els prego facin venir un oficial per fer-li entrega del càrrec que fins llavors he ocupat. Puja un oficial, que em saluda i li corresponc allargant-li la mà, cosa que accepta. Li notifico que la població està tranquil·la i ha transcorregut força temps del pas de l'últim soldat que anava de retirada. La seva resposta és que em tranquil·litzi i em retiri a casa meva, doncs ell es fa càrrec de la situació mentre espera l'arribada d'oficials de més graduació. Així ho fem, en Mont i jo." Així explica el mateix Alsina, en unes memòries extraordinàries que ens cal urgentment reeditar i posar a l'abast de tothom, aquell dia en què acabava la democràcia i la República a Santa Coloma. Amb dos músics de cobla que amb dignitat i coratge esperaven els soldats franquistes. Ha tingut mai cap poble un final més honorable?

Aviat, el nou règim ensenyaria les urpes i els ullals, i l'alè fètid del feixisme ho embolcallaria tot. El 12 de febrer Lluís Mon, que havia estat alcalde uns mesos durant la guerra, seria detingut. Seguirien dotzenes de detencions, moltes vegades fruit de delacions de veïns i conciutadans. El dia 14 de març el van detenir a ell, en Tasanet. Un dia després, Carles Rahola va ser assassinat; l'11 de maig afusellaven en Mon i 40 presos republicans gironins més, en una jornada de sang i terror. Alsina fou condemnat finalment a 6 anys i un dia pel simple fet d'haver exercit un càrrec democràtic. La seva família, proscrita per roja, quedà absolutament desemparada i en la misèria. La seva filla, Maria, es va veure obligada, per les malalties de la seva mare i de la seva tia, a fregar escales i portes per poder portar unes pessetes a casa. Cuinaven serradures per menjar. S'escalfaven amb la fusta que arreplegaven dels boscos. Quan la dona d'Alsina va morir a ell no li van concedir permís per assistir ni a l'enterrament.

En Tasanet va acabar coincidint a la presó de Girona amb el seu fill, Pepet, també músic i home d'esquerres, amb qui, juntament amb d'altres companys presos, acabarien formant una petita banda a la mateixa presó. La cobla de la presó de Girona, on els diumenges els presos tocaven música per als seus carcellers i altres capitostos del règim, que hi acudien mudats, amb les seves dones. Tan increïble com això. Tan absolutament i vergonyosament increïble com això.
Va poder sortir al cap de dos anys, desfet, malalt. Va tornar a Santa Coloma, on va fer-se imprimir uns cartells anunciant que s'oferia com a mestre de música. A mitjans de juliol de 1947 es va veure obligat a plegar perquè la malaltia empitjorava diàriament. El dia 26 d'octubre, a les cinc de la tarda, va morir.

M'agradaria pensar que tots els homes i dones honorables de Santa Coloma van anar al seu enterrament, quan el gris i el fàstic s'enganxaven a la pell i a la vida de cada dia dels colomencs. M'agradaria confiar que acompanyaren el seu cos fins al cementiri aquell dia rúfol de tardor. M'agradaria creure que en la petita història d'en Tasanet hagi pogut explicar tan bé com he sabut la tragèdia del nostre país, la nació que no vam poder ser, la pàtria que vam perdre.

 
 

Comentaris