En J ja no creu en Catalunya. Hi havia cregut. Molt. Molt de molt. Però ara… ara es passa els dies menjant croissants. No vol saber res. És d’aquells. L’era Estatut l’ha dut a convertir-se en un addicte a la pastisseria industrial. A vegades m’apropo i li dic: “Noi, encara falta la sentència del Tribunal Constitucional”. Et mira una mil•lèsima de micro segon a l’atur i s’omple la boca de croissants, ensaïmades, o pastissets de xarop de padrí de CAP de les 8 del matí. Després vomita i vomita. És així. Catalunya provoca bulímia.
Entenc al meu amic. L’entenc perquè, “Per això, principalment, fa molt temps que (dolorós és confessar-ho), si no fem com los crancs, i en compte de caminar endavant anem endarrere, estem per lo menos deturats en lo mateix punt, veient com los altres nos atrapen i nos passen al davant. Per això Catalunya, que per sa cultura i activitat havia estat al cos dels pobles que portaven Europa la bandera de la civilització, és avui un grup de províncies pobres d’una nació més pobre encara”. La tragèdia és que això ho va escriure Valentí Almirall el 1879. Ara mateix, gràcies, a la constant feina del professor Josep M. Figueres, tenim el primer volum (dels tres) d’un dels pares del catalanisme modern i creador del primer diari en català, El Diari Català (1879). Ara mateix en J està morint d’una sobredosi de pa de pessic.
131 anys després continuem escopint molles com un hàmster metralladora. A Catalunya (i a Espanya) la política gira cada cop més cap a l’independentisme i el país cada cop és menys català. No sé si m’entén amic pastisset. Els polítics, i els seus cercles, parlen de independència, la societat s’allunya però no ja de la independència, s’allunya del país, del català, de Catalunya. Potser hi ha un debat independentista, però el país s’aparta. Veig que la independència va per una banda i Catalunya per una altra. Quantes Catalunyes hi ha a Catalunya?
Alguna cosa no funciona. I si, posats a fer, fa 131 anys, dos-cents, tres-cents, anys que no funciona, que tot continua igual, vol dir que potser que invoquem a Hiroshima, mon amour. Un país no el suporten els polítics (o els bussos, o els astronautes), el sustenta la gent. Veig molts independentistes i pocs catalans. No sé si ens entenem? Si ets català, ja ets. Que l’independentisme (i parlo del concepte) no ens anul•li ser catalans. L’independentisme és un estat general, global, sideral, galàctic, el català, no. El català és singular, propi, únic. Joan Maragall, al seu safareig espiritual, deia allò de “sia’m la mort una major naixença”, doncs que sigui la bomba atòmica una Renaixença (això del cementiri d’Ascó pot ser un bon inici). Perquè si hem de morir, que serveixi per alguna cosa que, morir per morir, ja morim cada dia.
