Avui deixo de banda l’anàlisi estrictament política per parlar, breument, d’aquest país que estic coneixent, dia a dia, una mica més. Fa pocs mesos que visc al Pirineu. Un sospir, només. Diu Cohèlet, que tot té el seu moment, i que sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Sota el cel pirinenc, entre les muntanyes, la gent viu, pensa i potser també somia el país d’una manera diferent a la que estem acostumats els qui hem viscut durant anys a Barcelona. Hi ha un temps de cercar i un temps de perdre. Un temps de callar i un temps de parlar. I, sobretot, un temps per estimar la terra. Us en posaré tres exemples:
Primer. En Salvador Tomàs és l’alcalde de Lladore, al Pallars Sobirà. El vaig conèixer fa un parell de setmanes quan vaig anar a fer un reportatge sobre les rutes que transitaven els jueus per creuar els Pirineus en fugir del nazisme. Ens vàrem trobar a Tavascan i amb l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté vam pujar, muntanya amunt, per buscar el paratge perfecte per gravar les entrevistes. Abans d’arribar a lloc, en Tomàs ens va fer parar en un turonet. “Per què parem aquí, si no hem arribat ni al començament del camí?”, vaig preguntar-li. “Perquè sense aquesta perspectiva és impossible entendre la duresa de la vall”, va respondre.
Segon. Solanell és d’aquests poblets de l’Alt Urgell abandonat. Fa uns deu anys, l’arquitecte Saül Garreta hi va començar un projecte de reconstrucció. El que havia de ser una aposta professional ha acabat sent una implicació emocional plena. “No es tracta només d’aixecar quatre parets, sinó de tornar a la vida tot un poble”. En Saül té un fill petit. Un dia li va arribar una proposta per vendre el poble i els camps a uns empresaris estrangers. Per un moment va dubtar. I va recórrer al vailet: “T’agradaria que el pare tingués més diners i et pogués comprar més xuxes però no poguéssim tornar a Solanell?”. El petit va ser clar: “No! Jo vull ser explorador de Solanell!”. Aquest cap de setmana han recuperat la festa major, després de cinquanta anys. Hi era tothom. Veïns que hi van néixer, veïns que hi havien passat, veïns urgellencs que coneixen millor que ningú cada tros de terra, curiosos embadalits per un projecte durament idíl·lic… Tothom va entonar El Gall Negre quan els acordionistes de la Diatònica van fer sonar les primeres notes…
Tercer. Al costat de l’esglesia de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia, a la Cerdanya, s’hi ha trobat el primer fòrum romà del Pirineu català. Les excavacions les fa possibles l’ajuntament amb l’Institut d’Arqueologia Clàssica i la Universitat Autònoma de Barcelona. En Jordi Guàrdia és el codirector de les excavacions i s’ho mira amb melangia; malgrat haver pogut iniciar una prospecció arqueològica en extensió, de moment, no podrem veure al descobert tot el conjunt del fòrum romà. Com en tantes altres actuacions, s’ha tornat a tapar de terra fins que no hi hagi finançament per continuar-ne la recuperació. Tot i així, hi ha un tros més de país que surt a la llum per poder somiar.
