Hi ha finestra d'oportunitat?

"Volent o no, Pedro Sánchez ha posat la clau al pany que pot permetre obrir la finestra d'oportunitat. La finestra encara és tancada però la clau hi és"

El sobiranisme va acabar el curs polític posant de moda el concepte finestra d'oportunitat. Es tractava de trobar una expressió que servís per explicar que calia trobar el moment oportú, l'aval jurídic, el suport internacional o l'escletxa política per continuar tirant endavant el projecte sobiranista majoritari al Parlament de Catalunya. La finestra d'oportunitat no es pot entendre com un punt d'arribada sinó com un terreny de joc que permeti superar el conflicte que contraposa dues legitimitats, la del poble de Catalunya i la de les lleis espanyoles.

 

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha proposat que Catalunya voti un nou Estatut d'Autonomia que se senti seu; que doni més autogovern però on no hi cap l'autodeterminació. Fins aquí, cap novetat, tot previsible. Políticament, l'única novetat és que ha mogut peça. Volent o no, Pedro Sánchez ha posat la clau al pany que pot permetre obrir la finestra d'oportunitat. La finestra encara és tancada però la clau hi és.

 

Podem compartir que la proposta de nou Estatut està desfasada, que està superada pels fets i que no es de refiar. No hauríem de tenir gaires problemes per reconèixer que la credibilitat del socialisme espanyol en aquest camp és baix. Un altre president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, va enganyar al seu soci de partit, el president Pasqual Maragall, amb el famós "apoyaré" l'Estatut que surti del Parlament, i va fer el contrari. Tampoc es pot obviar que els socialistes van donar suport al PP per implantar l'article 155, i que algunes de les desqualificacions més indecents contra un president de Catalunya van sortir de la boca de Pedro Sánchez. Però en política cal aprofitar i explotar les escletxes.

 

La classe política espanyola està dividida entre els que propugnen que Catalunya ha de passar per l'adreçador perquè és una comunitat més i que en cas de desobediència l'únic argumentar possible és l'article 155 o la policia (PP, Ciutadans i un sector dels socialistes); els que creuen que amb un nou Estatut es pot tapar la boca als milions de votants sobiranistes (PSOE); i els que no amaguen que el seu objectiu és una Catalunya dins d'Espanya però que ho volen fer democràticament, amb un referèndum on es pugui votar entre un nou Estatut, un si a la independència o un no (Pablo Iglesias de Podemos). Per què el sobiranisme no hauria de jugar la carta de Pedro Sánchez per arribar a la de Pablo Iglesias? Perquè no disposa dels 2/3 del Parlament i per tant un Estatut a l'alça seria impossible... Perquè els socialistes ja van enganyar una vegada, fins i tot, Pasqual Maragall... Perquè Pablo Iglesias poder no té el suport incondicional del seu partit en aquest tema... Perquè l'èpica reclama pit i collons...

 

El sobiranisme no pot viure eternament del record de l'1 d'Octubre, de les salvatjades policials i del 155; no pot viure de tenir líders polítics i socials empresonats o exiliats; no pot viure del ridícul que fa Espanya a les esferes internacionals. La proposta de Pedro Sánchez està carregada de trampes? Segurament, sí. Solament cal que el sobiranisme les sàpiga identificar i superar. Ho deia l'exconseller Josep Rull a l'ARA: "No té sentit repetir estratègia. Cal buscar el mateix objectiu per altres camins". El que és important és l'objectiu, marcar un full de ruta i no dubtar a reconèixer que el viatge serà llarg, que la independència exprés només existeix amb un conflicte bèl·lic i que això, ara i aquí, és de ciència ficció.

 

Gairebé un any després, és més necessari que mai que l'independentisme comparteixi anàlisi i estratègia de futur. I qualsevol disseny de futur no pot obviar que la institució, la Generalitat i el seu president, han de reforçar encara més el seu prestigi i reconeixement per ampliar la majoria social independentista. I s'aconsegueix, també, fent que l'acció de govern de la Generalitat es noti; que el president Torra sigui percebut com un dirigent proper que sap portar el país a més quotes de benestar (les dades econòmiques, empresarials i d'inversió són tossudes), que visita el territori per parlar del territori i dels seus problemes... O que el president Puigdemont estovi a l'exterior l'opinió pública internacional, que guanyi complicitats...

 

 

I els partits haurien de poder aprofitar la peça que ha mogut Pedro Sánchez per obrir escletxa i treballar un mentrestant que ha de permetre arribar a la posició de Pablo Iglesias. Si l'objectiu que parlava l'exconseller Josep Rull és clar, per què s'ha de renunciar a més quotes d'autogovern? L'únic perill que hi ha és que si es té més autogovern alguns sectors de la societat es desmobilitzin i oblidin l'objectiu final. Però tothom sap que jugar a tot o res és molt pitjor. Perquè en el cas de Catalunya el res serà letal per la identitat d'aquest país.    

 

Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l'exili per permetre que els catalans votessin: President, Carles Puigdemont; Vicepresident, Oriol Junqueras; presidenta, Carme Forcadell;  les conselleres i els consellers, Jordi Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i l'expresident de l'ANC, Jordi Sànchez.

 

Comentaris