Hi ha dretes i dretes

"A França i a Alemanya, amb el feixisme saben que no pot jugar-s'hi."

Fins no fa gaire, a l'estat espanyol, les posicions de dreta i ultradreta convivien sota les mateixes sigles: PP. D'aquí totes les anàlisis que assenyalaven com, a diferència de França, Alemanya o Itàlia, l'extrema dreta ultranacionalista, xenòfoba, racista, homòfoba i masclista -el millor de cada casa, doncs- a Espanya no hi havia cap partit polític situat més a la dreta del PP. No hi era perquè no hi feia cap falta, atès que aquestes posicions intolerants i extremistes tenien cabuda a l'interior del PP, tot i que no en fossin l'expressió majoritària. El canvi en l'estructura institucional de Catalunya, amb l'Estatut aprovat pel Parlament el 2006, ja va facilitar l'aparició de Cs, dirigit per un antic membre de les joventuts del PP.

 

Llavors, la possibilitat d'un augment de l'autogovern català reagrupà en aquests sigles els sectors més radicals del nacionalisme espanyol, el més obertament anticatalà. Inicialment, Cs s'aixoplugà sota el doble paraigua ideològic socialdemòcrata i liberal, amb la pretensió de desmarcar-se del PP amb una falsa imatge pretesament més progressista, però aviat es desempallegà de la nosa socialdemòcrata i s'instal·là en el grup liberal al Parlament Europeu. Però, com ha pogut veure's aquests darrers mesos, en els aspectes essencials, no existeix cap diferència ideològica entre el PP i Cs, sinó tan sols en la disputa per l'accés al poder i prou. Uns i altres es neguen a condemnar el franquisme i, de bracet amb el PSOE, són els màxims banderers del 155, tots els quals es manifesten al costat de Vox, sense manies.

 

L'aparició de Vox, en ple procés, arriba també de la mà d'un antic militant i càrrec institucional del PP, o sigui que es veu, clarament, quina és la casa pairal de tots plegats: la mateixa. Les posicions extremistes de Vox semblen sorprendre i espantar una part de la societat espanyola d'estètica progressista, la mateixa que no s'ha escandalitzat mai per la continuïtat del franquisme en la vida pública, ni ha fet res per evitar-ne els privilegis dels familiars del dictador, ni la seva exaltació al carrer, ni el manteniment d'una fundació destinada a mantenir viva la seva memòria i la de la seva acció assassina.

 

Ara constitueix una vergonya de dimensions oceàniques tota l'operació engegada per assuavir i alleujar la càrrega franquista de Vox, unes sigles d'extrema dreta,  amb plantejaments del tot contraris no sols a la democràcia i la diversitat, sinó a la mateixa constitució que els partits del règim asseguren voler defensar. Una operació que té com a objectiu normalitzar aquest partit ultra, malgrat que, al nostre país, ningú no pugui veure el feixisme com una cosa normal. És realment fastigosa la barra d'alguns tractant Vox com un partit més, quan resulta que no ho és. El PP no tindrà cap impediment a pactar-hi, però el tindrà Cs, partit que es vanta de ser liberal?

 

 

Hi ha dretes i dretes. I a França i a Alemanya, amb el feixisme saben que no pot jugar-s'hi. La cancellera Merkel serà tan conservadora com es vulgui, però ja m'agradaria que la dreta espanyola fos com ella, amb un posicionament inflexible davant el nazisme. Encara fa cosa de pocs dies que ha ordenat suspendre un concert perquè alguns assistents hi feien la salutació nazi, la mateixa que aquí, amb tota impunitat, fan policies i civils espanyols, al mig de carrer, sense que passi res. És absolutament inimaginable que aquest Macron de què tan s'omple la boca el líder de Cs faci el més mínim acord possible amb el partit de Le Pen, els primers que, amb el cap del Ku Kux Klan, han celebrat els 12 escons ultres de Vox. Fins i tot, el seu candidat francocatalà a la batllia de la capital catalana ha rebutjat, sense embuts, cap tipus d'acord amb Vox, coneixent com coneix què representa l'antic Front National francès, avui Rassemblement National.

 

Però és que a França, tampoc no hi faria acords la dreta francesa de tota la vida, Les Républicains, on pesa tant l'herència gaullista i on, justament per això, no obliden que els gaullistes van lluitar contra els nazis des del maquis, la resistència guerrillera armada, i des  l'exèrcit de la França lliure. Pel mateix motiu, a les presidencials del 2002, en el duel final Chirac-Le Pen, l'esquerra francesa va anar a votar per Chirac, el candidat de dretes, per impedir la victòria de l'ultradretà Le Pen. Els valors de la França republicana, malgrat tot, constitueixen una tradició que pesa i molt. En fi, la bèstia franquista torna a cavalcar sense dissimular, amb la prepotència característica de tots els feixistes, un cop han començat la seva particular Reconquista. Ufffff, quines ganes de perdre'ls de vista, definitivament, a tots!

 

Comentaris