Hi ha crisi d'esnobs a Catalunya

"No deixem que els esnobs i gomosos de Madrid monopolitzin els escenaris de la vanitat"

Acaba de sortir una versió catalana d'El llibre dels esnobs, l'obra de referència de Sir William Thackeray, educat en la més displicent finesa de l'escola aristocràtica britànica. És una mancança catalana: disposar d'un bon estol d'esnobs en actiu. En un moment singular semblava que n'hi havia un que es consolidava prou: el senyor Javier Rigau. El recorden vostès? Què se n'ha fet del Sr. Rigau? Potser fou un miratge o un producte de la imaginació patriòtica.

Miro sovint les revistes del cor. Fa temps que no hi surt el barceloní Javier Rigau. Mesos i mesos va ocupar portades dels setmanaris mundans i grans espais a les planes imatjades dels diaris. D'antuvi anava d'acompanyant de la senyora Gina Lollobrigida. Novellament aparegué al costat de la senyora Ana Obregón. El senyor Rigau fou un objecte periodístic de primera magnitud. Va tocar amb els dits la glòria de molts mitòmans, gent a qui agrada fer-se amiga de famosos.

Rigau era genuí. Posava cara de postal acolorida dels anys 30. Tenia l'esguard discret, lànguid i arrodonit de l'elegància centreuropea decadent. Lluïa la fina, tova, escassa i aplanada ondulació rossa dels cabells baronívols afeblits de la casa ducal de Saxònia-Coburg-Gotha. Sense ser de la nissaga, és clar. En definitiva, tenia l'aire pàl•lid d'un príncep estudiant a Heildelberg o d'un pretendent de Sissí abans de ser emperadriu.

Allò que va fer més impacte, però, fou el cotxe que conduïa. Era la prova definitiva d'haver reeixit. Els fabricants d'automòbils de luxe són molt exigents. Perquè et venguin un Ferrari o un Rolls Royce cal fer la patxoca del senyor Rigau. En aquest sentit aquest jove estimulava la il•lusió de moltes clientes de la botiga matinera del dependent de merceria senyor Cuní i d'admiradores d'espots de desodorants. Moltes mares televidents voldrien un xicot així per a les seves filles. Des dels temps de Mario Cabré, chevalier servant d'Ava Gardner en els millors instants d'una Costa Brava en estat de gràcia, Catalunya no havia tingut un personatge que encarnés el latin lover nostrat. També en això ens cal ser un país normal. La versió del llibre de Thackeray que ha traduït Xavier Pàmies per a l'editorial Adesiara ha d'estimular vocacions. No deixem que els esnobs i gomosos de Madrid monopolitzin els escenaris de la vanitat.

 
 

Comentaris