La figura del major Trapero emergeix, poderosa, magnètica, entre la cruel venjança de l’aquelarre judicial i les petites i grans misèries de la política, dels partidismes, de les fantasies i mentides del procés… Ell personifica totes les contradiccions del país, a través d’un «via crucis» que té una dimensió tràgica, èpica: la de l’heroi solitari que s’enfronta a tota mena de proves i enemics i que s’ho juga tot a una sola carta.
En una primera lectura, Trapero és l’heroi atrapat entre dos fronts, en una missió impossible. És l’home que es nega a utilitzar la policia com una trituradora de votants, el que es regira contra l’obscur coronel de los Cobos, el que s’ofereix a emmanillar personalment el president Puigdemont, el que empara tot el cos dels Mossos amb totes les seves contradiccions internes, el que està a l’altura quan es tracta de plantar cara al terrorisme gihadista, el comandant impecable… Ha esdevingut una figura icònica d’aquesta època. Heroi, sí, però inclassificable.
És difícil saber de què va, perquè es mou en un terreny relliscós, ple de clarobscurs, molt conscient dels perills als quals s’enfronta: una bèstia furiosa que està jugant amb ell, que li mostra les urpes i les dents i que està disposada a devorar-lo. Està a un mil·límetre de l’abisme i és legítim que la seva defensa es basi en una estratègia clarament orientada a situar-se com un bon policia, que va intentar fer les coses bé enmig de contradiccions impossibles de resoldre i sense situar-se ni a un bàndol ni a l’altre.
El Partit Judicial espanyol no ha aconseguit capturar i castigar el seu major enemic, Puigdemont. A canvi, té a les seves mans l’altra gran icona del procés, el policia, l’uniformat, l’heroi que va voler ser massa coses al mateix temps i que es va situar com un exemple de dignitat i fermesa.
Un escarment massa temptador, no només en la persona de Trapero, sinó com un missatge brutal adreçat als Mossos i a tothom qui vulgui fantasiejar amb la idea d’una mena de «protoexèrcit català» format per policies. La justícia espanyola vol deixar clar, per a unes quantes generacions i promocions policials, qui mana aquí i a les ordres de qui està la policia catalana.
Aquells dies de 2017, però, no només va entrar en crisi el poder de l’Estat sobre el territori català, sinó també el poder del govern sobre la policia. El relat de Trapero ho evidencia: els Mossos van situar-se al marge del govern legítim i democràtic, van anar per lliure, van jugar amb foc i van posicionar-se clarament a les ordres de jutges i fiscals. Van actuar com una oposició «de facto» a les ordres del govern, que tampoc no s’aclaria ni sabia cap a on anava. Que em firmin les hores extres, les despeses extres, però que no es fiquin en el que fa la policia. La policia catalana es posa a les ordres de la fiscalia i jutges, passa de ser «una policia del poble» (cosa que no tinc clar que hagi volgut ser mai) a una «policia dels jutges», però seguint criteris propis.
Trapero només s’obeïa a ell mateix i intentava construir un camí propi, corporatiu, farcit d’equilibris i contrapesos. Cal obeir ordres anticonstitucionals? Cal obeir ordres il·legals o estúpides? Cal obeir cegament? Aquestes són algunes de les qüestions ètiques de fons, les mateixes que es planteja qualsevol militar en situacions límit: es tracta d’actuar en consciència i en solitari, més enllà de les normes i les ordres. En el rerefons apareixen qüestions encara més complexes: els límits de la democràcia i del poder i l’autoritat dels governs democràtics.
La batalla de Trapero contra el trampós i venjatiu monstre judicial té encara per davant uns quants capítols, fins que arribem a un desenllaç ara per ara imprevisible. Però ja està clar qui ha guanyat, qui mana aquí de veritat. I han aparegut unes quantes esquerdes, més profundes del que sembla, que qüestionen les bases fonamentals del sistema democràtic, a Catalunya i a Espanya: com i quan els servidors públics poden, si és que poden, fer la seva pròpia política.
